domingo, 19 de marzo de 2017

Diàleg a fons

Homilia Diumenge III de Quaresma

Un dels esmalts que hi ha en el frontal d’aquest altar de Santa Maria, el central, presenta l’escena de l’Èxode que hem proclamat. El poble tenia set. I murmurava i es rebel·lava contra Moisès. És una imatge de la vida humana. De tots nosaltres que tenim set interior, però que rondinem perquè sovint no trobem com satisfer-la. I el seu guia Moisès s’exclamava perquè no sabia què fer per aquell poble que tenia confiat. I ells s’exclamaven perquè la promesa de Moisès no semblava respondre a les seves expectatives. I Déu li fa entendre al seu elegit que ha donar un cop de vara a aquella roca perquè en surti l’aigua viva. I Moisès després de dubtar, ho farà.  Sense l’aigua d’aquella roca, que és el símbol de Déu mateix, haurien mort de set. Quant avui vivim assedegats! Penso en molts amics d’aquí mateix de Badalona, que en d’altre temps eren practicants habituals i compromesos, que amb els anys s’han anat allunyant de la pràctica de la fe i del compromís, però mantenen les seves conviccions profundes, la seva espiritualitat i no saben com compartir-la ni on viure ni celebrar-la. Quin cop a la roca, quina sacsejada ens caldrà? En pocs dies m’ho han dit dues persones madures i sòlides intel·lectualment: necessito un interlocutor, algú amb qui parlar de la meva vida interior, algú amb qui compartir els meus interrogants, les meves inquietuds... És el que hem escoltat en l’evangeli d’avui, el diàleg  en profunditat de Jesús amb la samaritana un diàleg d’amor i de creixement personal d’aquesta dona que passa de veure Jesús com un estrany a preguntar-se si no seria el Messies i anunciar-ho als seus paisans.
La samaritana no acabava d’entendre Jesús. Ella el pou de Jacob i Jesús li parlava del seu pou interior, aquell que tots tenim. En el fons del seu pou interior hi havia aigua bona, però havia quedat emmascarada pel llot de diverses relacions que probablement no l’havien omplert. Jesús li ensenya que ha de ser capaç de netejar tot el que li priva d’emmirallar-se en aquella aigua i de beure’n. A aquella dona pecadora i sense horitzó, Jesús li ofereix una deu interior d’aigua viva que no s’esgotarà en tota l’eternitat. Mitjançant aquesta pàgina de Sant Joan, Crist ens està dient a totes els humans assedegats que li demanem l’Esperit Sant. L’Esperit que ens ensenyi a adorar Déu tal com vol ser adorat. Que ens faci remuntar les misèries que ens divideixen, com dividien aleshores a jueus i a samaritans. Que ens alliberi de l’esclavatge de creure que només som matèria i ens il·lumini en la veritat de pensar i de sentir com a fills, com a semblants a Déu.
Avui que és el dia del Seminari, hem de pregar que sorgeixin vocacions i hem de pregar que els novells sacerdots siguin capaços d’acompanyar les persones en els seus processos, encara que vinguin d’una altra cultura o d’una altra manera de pensar. Tot acompanyament comporta temps i dedicació. Cal també que els sacerdots joves, siguin capaços de dialogar amb els sacerdots grans. I que uns i altres ens ajudem. No volem simples funcionaris que administrin sagraments. Ni mers organitzadors d’esdeveniments que després quedin en no-res. L’acompanyament es fa en el si d’una comunitat, d’un moviment, en equip, de manera  coresponsable. I tot això requereix maduresa. La nova Ratio, la guia dels seminaris recorda que la gràcia que no substitueix la naturalesa sinó que la perfecciona. El document exhorta als candidats al presbiterat a cultivar la humilitat, la valentia, el sentit pràctic, la magnanimitat en el cor, la rectitud en el judici i la discreció, la tolerància i la transparència, l’amor a la veritat i la honestedat (93). És obvi que quant més alt sigui el nivell de formació dels laics, major serà també l’exigència dels ministres que estan al seu servei

Aquesta tarda a la Sagrada Família viurem el goig de l’ordenació diaconal de l’Alberto Moreno-Palancas, juntament amb el Pere, l’Iñaki i en Josep. El bisbe Joan Carrera quan celebrava a Sant Francesc d’Assís cada missa es pregués perquè sorgissin vocacions sacerdotals a Badalona. Passat un temps el rector de Llefià li va dir: comença a despuntar-ne una. Era l’Alberto un noi que va fer un llarg procés, ja de petit va sentir la crida de Déu però que fins als 23 anys no va prendre la decisió. Va fer tota la carrera d’empresarials.  Després va emprendre, tot sol, el camí de Santiago. Tinguem aquests nous diaques molt presents en la nostra celebració.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.