Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumenge XXX de durant l’any (29/10/17) El P. Jaume Sidera, claretià, comenta al Full Dominical d’aquesta setmana que els savis d’Israel comptaven  613 preceptes, que calia saber-los tots i practicar-los. I diu entre parèntesi que no els podem criticar gaire perquè avui el Codi de dret canònic té 1.752 canons i el Codi civil espanyol 1.976 articles. Per al poble de Jesús, la Llei o Torà era el valor suprem, l’expressió del pensament de Déu, la única norma de la perfecció humana i la garantia de la felicitat. Jesús com a fill del seu poble abraçava la Llei i la complia, però amb llibertat d’esperit. Calia resumir la Llei: “Estimar Déu i estimar el proïsme.” I això és ben original, perquè les lleis avui no solen parlar d’estimació. La llei és racional i l’estimació es considera, equivocadament, sentimental. “Estima al Senyor el teu Déu”. Aquestes paraules, els bons israelites les resaven cada matí i cada nit. Les portaven escrites al vestit i a la llinda de la port...

Presentació de l’exposició de Josep Maria Forcada Galeria Aguilart de Castellar del Vallès, 27 d'octubre de 2017 Hi ha un artista del segle XVIII, Francesc Pla que portava per sobrenom el Vigatà; els seus murals, les grisalles de palaus i mansions senyorials eren tractats mitològics, bíblics.... Crec que amb justícia podríem anomenar en Josep Maria Forcada i Casanovas “el vigatà del segle XXI”, no sols pel pes que la Ciutat dels Sants ha tingut en la seva vida, ni perquè hagi fet  grans composicions religioses, que també n’ha fet, aquí i for a d’aquí,  sinó perquè com passava amb Francesc Pla cada un dels quadres de Forcada és també un tractat.  En l’obra del vigatà del segle XXI la llum hi és omnipresent i tot ho embolcalla,  la pinzellada és vigorosa, el color és intens i matisat, la natura esdevé exuberant i suggeridora. Què ens vol dir Forcada? Jo crec que l’autor ens està transmeten la seva vivència íntima de la naturalesa. Durant segles la natura es c...

Homilia diumenge XXIX de durant l’any. Domund Estimats, Ben difícil la situació de Jesús: si es declarava a favor del César, perdia el favor del poble.  I el favor del poble era l’únic que el protegia perquè els seus adversaris ja tenien decidit eliminar-lo. Si en canvi, deia que era il·lícit pagar el tribut equivalia a constituir-se en el cap moral d’una insurrecció - d’una sedició?- perquè el tribut era signe eficaç de vassallatge a l’Imperi. Però Jesús solia respondre amb una alçada de mires que no tenien aquells que l’interrogaven. La seva resposta és plena de saviesa: “retorneu al César allò que és del César i a Déu allò que és de Déu.” Li preguntaven sobre coses del César, però ell havia vingut a parlar de les coses de Déu.  I amb la seva resposta està dient que el César, el kàiser, l’emperador, no és Déu.  Els caps d’Estat no són déus. I els Imperis també s’extingeixen. Les teocràcies –si més no a l’occident s’han acabat. Però el projecte cristià és edificar ...

Homilia diumenge XXVIII de durant l'any Tots hem vist alguna de pel·lícula que ens ha arribat molt endins, que ens ha impressionat tan vivament que fins i tot ens ha agradat tornar-la a veure. Ja sabeu que el cinema, el setè art: té una força que pot anar més enllà de l’arquitectura, la pintura o l’escultura... Mitjançant les pel·lícules es poden transmetre molts valors... Els films ens expliquen la història, relaten el present, ens obren al futur. Hi ha en la història del cinema interpretacions antològiques, diàlegs veritablement èpics, músiques inoblidables... Hi ha hagut pel·lícules que han tingut tanta força que han arribat a crear modes. Diuen que a la filmoteca vaticana Joan Pau II va aplaudir amb força la pel·lícula russa Penediment de Tengiz Abuladz (1987) i que es va emocionar amb Francesco de Liliana Cavani (1989)... El Papa Francesc ha estat el primer papa a citar una pel·lícula en un document pontifici, L’Alegria de l’amor . Aquesta pel·lícula es diu El festí de...

Homilia diumenge XXVII (8/10/17) La violència és tan antiga com la mateixa humanitat, ens ho diuen els experts. Tant la primera lectura com l’evangeli d’avui ens ha parlat de violència. El profeta Isaïes de la violència exercida pels animals sobre una vinya, el poble d’Israel, que era infecunda: Déu n’esperava justícia i només trobava injustícia, esperava bondat i només sentia el clam dels oprimits. L’evangeli ens parla també d’una vinya i d’uns vinyaters violents i homicides que arriben a matar el fill de l’amo, havent prèviament expulsat de mala manera els emissaris que el mateix amo hi havia enviat . La resposta de l’amo de la vinya, dolgut per l’assassinat del seu fill serà igualment violenta, perquè la violència engendra més violència encara.  L’anunci de Jesús serà verament profètic i pocs anys després Jerusalem serà destruïda. Violència ve de vis, força,i habitualment quan parlem de violència entenem violència destructiva, encara que com veurem no hi ha només aquest ti...

Diumenge XXVI del temps ordinari, 1 d'octubre de 2017 El profeta Ezequiel fou el predicador de la responsabilitat personal, en una època en que es considerava els individus embolcallats en la culpa o el mèrit col·lectiu del seu clan i fàcilment s’espolsaven la responsabilitats. El   missatge d’Ezequiel és actual perquè   encara que avui ens omplim la boca parlant de responsabilitats, en el fons no acabem de reconèixer les nostres: tot és culpa de l’ambient, del moment que estem vivint, dels mitjans de comunicació, dels corrents de pensament... Sempre el responsable és un altre: el dirigent, la classe política, els bisbes... És cert que l’ambient influeix, és veritat que no vivim un temps fàcil, estem d’acord que els mitjans de comunicació sovint deformen la realitat o fan judicis parcials, però com costa veure la part que depèn directament de nosaltres, com costa de reconèixer les pròpies responsabilitats. Un exemple senzill. Recordo una vegada en una missa molt concorre...