El festí de Babette

Homilia diumenge XXVIII de durant l'any

Tots hem vist alguna de pel·lícula que ens ha arribat molt endins, que ens ha impressionat tan vivament que fins i tot ens ha agradat tornar-la a veure. Ja sabeu que el cinema, el setè art: té una força que pot anar més enllà de l’arquitectura, la pintura o l’escultura... Mitjançant les pel·lícules es poden transmetre molts valors... Els films ens expliquen la història, relaten el present, ens obren al futur. Hi ha en la història del cinema interpretacions antològiques, diàlegs veritablement èpics, músiques inoblidables... Hi ha hagut pel·lícules que han tingut tanta força que han arribat a crear modes. Diuen que a la filmoteca vaticana Joan Pau II va aplaudir amb força la pel·lícula russa Penediment de Tengiz Abuladz (1987) i que es va emocionar amb Francesco de Liliana Cavani (1989)... El Papa Francesc ha estat el primer papa a citar una pel·lícula en un document pontifici, L’Alegria de l’amor. Aquesta pel·lícula es diu El festí de Babette i és una producció danesa de l’any 1987 escrita i dirigida per Gabriel Axel. Explica la història d’una cuinera francesa catòlica que arran de la repressió de 1871 ha d’emigrar a una petita aldea de Dinamarca. Allí l’acullen dues germanes ancianes que pertanyen a una secta evangèlica rigorista. Són filles d’un pastor luterà molt estricte que no les ha deixat ser felices. Hi passa catorze anys fins que un dia a Babette li toca la rifa i decideix invertir-ho tot per agrair en aquelles bones dones i a la seva envellida comunitat el seu acolliment. Però com que aquella secta és molt rigorista i refusa el plaer, dubten i discuteixen abans d’acceptar la invitació. Finalment accedeixen per pura caritat envers la noia... El festí esdevé el centre i el cimall de la pel·lícula, per cert molt ben feta. La lliçó és veure com al voltant de la taula, aquells homes i dones eixarreïts que viuen un cristianisme pessimista, canvien, conversen, riuen, són capaços de donar-se les mans, gaudeixen... És a dir l’àpat canvia les persones.

A l’evangeli Jesús compara el Regne de Déu amb un banquet, amb un festí. Un casament reial. El millor del millor: bons àpats, bona música, animades converses, ballades... I en canvi els convidats el refusen per excuses raonables, però és que en el fons aquells grans sacerdots i els notables del poble no volen canviar.

Jesús ens convida cada diumenge al banquet de l’eucaristia. Molts no entenen aquesta convocatòria, alguns la refusen explícitament, però els qui venim a missa hauríem de preguntar-nos: la vivim com una veritable invitació? Hi anem com qui va a una festa que ens renovellarà interiorment? En sortim renovats de l’eucaristia? En sortim consolats? En sortim enfortits? Ens preparem per a l’eucaristia? Toca la nostra vida?  Mossèn Rovira Belloso diu que l’eucaristia és el més important del món. Un bon amic badaloní em deia fa temps, l’eucaristia del diumenge a mi ja em dóna força per tota la setmana.

Hi ha una escena al final de la pel·lícula que us deia veritablement emocionant. Babette no ha volgut revelar a aquelles germanes que l’han acollit com ha pogut finançar el banquet... Però quan recollint la taula els diu que ha donat tot el que tenia, els deu mil francs de la rifa, una d’elles li diu: “Així, Babette tu seràs pobra tota la vida...” i ella li respon “ una artista mai no és pobre.” L’altra germana se li abraça i li diu: “Al cel seràs l’artista que Déu havia somniat que series” I el Papa Francesc ho comenta així: “les alegries més intenses de la vida sorgeixen quan es pot provocar la felicitat en els altres, en una anticipació del cel. Cal recordar la feliç escena del film La festa de Babette on la generosa cuinera rep una abraçada agraïda i un elogi: `’Com es delectaran els àngels!’” (AL, 129)