Un avui responsable

Diumenge XXVI del temps ordinari, 1 d'octubre de 2017

El profeta Ezequiel fou el predicador de la responsabilitat personal, en una època en que es considerava els individus embolcallats en la culpa o el mèrit col·lectiu del seu clan i fàcilment s’espolsaven la responsabilitats. El  missatge d’Ezequiel és actual perquè  encara que avui ens omplim la boca parlant de responsabilitats, en el fons no acabem de reconèixer les nostres: tot és culpa de l’ambient, del moment que estem vivint, dels mitjans de comunicació, dels corrents de pensament... Sempre el responsable és un altre: el dirigent, la classe política, els bisbes... És cert que l’ambient influeix, és veritat que no vivim un temps fàcil, estem d’acord que els mitjans de comunicació sovint deformen la realitat o fan judicis parcials, però com costa veure la part que depèn directament de nosaltres, com costa de reconèixer les pròpies responsabilitats. Un exemple senzill. Recordo una vegada en una missa molt concorreguda, que van faltar formes per combregar. Molta gent es va quedar sense poder-ho fer sagramentalment. El rector que presidia, al final de la missa, va demanar perdó per aquella imprevisió “de la qual –va dir- jo sóc l’únic responsable” Li hagués estat fàcil donar la culpa al sagristà o a la persona que havia preparat les patenes, o senzillament no dir res... Ell era l’únic responsable.

La responsabilitat es la capacitat de respondre. Ja fa anys que parlem de paternitat responsable, o de llibertat responsable. La responsabilitat es pot compartir però mai no es pot delegar del tot. Ezequiel sempre insisteix en la capacitat de rectificar o de pervertir el camí de la pròpia vida. La decisió del present és la que compta davant del judici de Déu. N’hi ha prou amb reconèixer el mal comès i convertir-se.

Perquè costa de reconèixer les pròpies responsabilitats, hi ha tan poca gent que dimiteixi. Els càrrecs necessàriament han de ser temporals però ens hi aferrem. "El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament...”, deia Lord Acton.

El pare de la paràbola volia que els seus fills es dediquessin a la vinya. En aquell temps molts a Israel, fins i tot gent senzilla, tenia una petita vinya. I la vinya volia i vol molta cura. S’havia de plantar, triga a créixer, podia tenir malures, , calia netejar-la, esporgar-la i després de tot els senglars podien entrar a devastar-la; la vinya era i és un conreu artesanal.  Els grans sacerdots i els notables del poble que escoltaven la paràbola sabien que vinya vol dir Israel.  Jesús estimava amb passió Israel, la seva terra i el Poble elegit del seu Pare. Per això volia podar-los, corregir-los, perquè donessin més fruit... I es planyia que els seus no la servissin sinó que se’n servissin. Déu ens dóna a cada un de nosaltres la missió de treballar pel seu Poble: “Vés a treballar a la vinya, avui”. “Avui” sense refugiar-se en un “demà” menys incòmode. Deia un funcionari de la Unió Europea, després d’escoltar el savi consell d’un sacerdot, “això ens obliga a replantejar el futur” i aquest capellà em deia, enfadat, parlant d’aquesta resposta, “és un superbiós, el que s’ha de replantejar és el present.”

Que fàcil és deixar les coses per demà i per demà passat.

Cada un d’aquests dos fills de la paràbola fan un lleig al pare. El primer li dóna una negativa però després va a la vinya. El segon li diu que sí però després no hi va. El primer va fer el que el pare volia, però després de donar-li un no.  L’altre va dir que sí però no va ser conseqüent. Un pensa que en la vida hem de fer les dues coses dir que  sí i obrar en conseqüència.

El fill que respon “hi vaig de seguida, pare” però no compleix és un hipòcrita. És d’aquells que diuen i no fan. L’Evangeli atribueix aquesta actitud a aquells que s’havien constituït dirigents religiosos i polítics a Jerusalem. Per no renunciar a drets adquirits es van tancar al missatge de la Salvació. Li deien a Déu una i mil vegades “faci’s la vostra voluntat” i acaben fent la seva.

El fill que respon: “No hi vull anar” però després es penedeix i hi va en el principi és insolent amb el seu pare. És el pecador que diu que no al Senyor. L’Evangeli en menciona dues categories d’aquests pecadors: els publicans i les prostitutes. Per això quan Jesús mor a la creu té al costat un bandoler convertit (un publicà?) i als peus una pecadora. Tot i que no consta en absolut que Magdalena fos una prostituta, sí que havia sortit d’una situació objectiva de pecat greu. Per tant, dues persones aparentment marginals, estan allí en l’hora decisiva quan Jesús comença a regnar des de la Creu.

Maria va dir “faci’s en  mi”, senzillesa absoluta, despreniment total, assumpció de la pròpia responsabilitat. Que Ella protegeixi el nostre poble en aquesta delicat moment de la seva història.