El llenguatge de la violència

Homilia diumenge XXVII (8/10/17)

La violència és tan antiga com la mateixa humanitat, ens ho diuen els experts. Tant la primera lectura com l’evangeli d’avui ens ha parlat de violència. El profeta Isaïes de la violència exercida pels animals sobre una vinya, el poble d’Israel, que era infecunda: Déu n’esperava justícia i només trobava injustícia, esperava bondat i només sentia el clam dels oprimits. L’evangeli ens parla també d’una vinya i d’uns vinyaters violents i homicides que arriben a matar el fill de l’amo, havent prèviament expulsat de mala manera els emissaris que el mateix amo hi havia enviat . La resposta de l’amo de la vinya, dolgut per l’assassinat del seu fill serà igualment violenta, perquè la violència engendra més violència encara.  L’anunci de Jesús serà verament profètic i pocs anys després Jerusalem serà destruïda. Violència ve de vis, força,i habitualment quan parlem de violència entenem violència destructiva, encara que com veurem no hi ha només aquest tipus de violència.

Aquesta setmana per televisió hem vist moltes imatges de violència, accions que han fet mal i que ens han fet mal. Avui les xarxes socials fan que tota acció a qualsevol part del món sigui multiplicada exponencialment. Està vist que una crisi o un enfrontament al segle XXI té molta més repercussió que en d’altre temps. Els qui treballem en mitjans de comunicació sabem que tenim una responsabilitat gran, perquè en les nostres tertúlies, en la manera de donar les notícies, quan es barregen fets amb opinions, podem estar alimentant sentiments de violència destructora. Vull dir que una explosió de violència, o un enfrontament al carrer pot haver estat alimentat des de molt temps enrere. Fixeu-vos en el matrimoni o en les nostres pròpies famílies. Hi ha moments que un es posa violent, crida, diu potser el que no voldria dir, dóna un cop de puny a la taula o agredeix algú que s’estima... aquella irrupció fa temps que s’estava covant, potser feia anys i tot d’una esclata de manera violenta.  Quan no funciona la força de la raó, comença a funcionar la raó de la força. Aquests dies la societat civil està fent esforços de mediació entre els governs d’Espanya i Catalunya per trobar una solució consensuada a la qüestió catalana. L’Església, en les seves diferents instàncies, també hi participa. No és fàcil i cal pregar perquè aquests esforços de diàleg i negociació arribin a bon terme. Avui en l’actual context molts parlen de diàleg i és cert, el diàleg és bàsic. Però segons la Doctrina Social de l’Església, el diàleg ha d’anar acompanyat de negociació. I negociació vol dir oferta i vol dir també renúncia, vol dir pacte. El nostre poble té una tradició pactista molt antiga.El nostre poble té una tradició pactista molt antiga. L’insigne historiador Jaume Vicens i Vives en el seu assaig Notícia de Catalunya i en d’altres obres històriques, va analitzar científicament el pactisme entès com concepte moral i jurídic, sorgit amb el feudalisme, que regulava les relacions entre les dues parts que establien el pacte feudal. Era un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. El pactisme va adquirir una força extraordinària a Catalunya i esdevingué gradualment la base de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits. Alhora es va anar formant el mecanisme constitucional català, amb l’organització d’uns representants dels estaments en un cos, la cort general, única institució europea -juntament amb el posterior parlament anglès- que plantejà d’una manera eficaç i estable les relacions poder/subjectes. En aquest procés l’Església no hi ha estat absent i hi ha contribuït des dels inicis amb institucions com la Sagrera o la Pau i Treva.

Estimats germans i germanes, hi ha una altra violència de la qual ningú parla que és la violència de l’amor. Si tota la força que els humans esmercem en fer mal, l’esmercéssim en fer el bé, tot seria diferent.  L’amor és fort com la mort, diu el Càntic dels Càntics. La violència de l’amor és creativa, és renovadora. “Que estimem bé, que estimem fort” diu una cançó d’Església.  Sabem que l’anomenada “no violència” de Mahatma Gandhi no s’hauria de traduir així. S’hauria de dir més aviat “resistència pacífica”. Una persona no violenta no és una persona feble. Quan Jesús en la seva Passió va rebre una  bufetada injusta del criat del Summe Sacerdot, no s’hi va tornar parant la cara si no amb una pregunta impel·lida per la força de la raó: “Si he parlat malament digues en què i si no, perquè em pegues?”

El pa que compartim en l’eucaristia és menjar que ens enforteix. No som dignes de rebre’l però la misericòrdia del Senyor és admirable i amb una sola paraula la nostra ànima se salva.  Que fem nostre el compromís del salmista: “No ens apartarem mai més de vos... Senyor, Déu de l’Univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats.”