Aprendre tot caminant

Setmana XXIV de durant l’any (16/09/18)

Jesús parla amb els seus deixebles tot fent camí. Com les passejades dels filòsofs i els seus deixebles. La gran diferència entre el mestre i el deixeble i el professor i l’alumne, és que mestres i deixebles convivien. No s’anaven a buscar títols o màsters, no es buscava acumular coneixements per ostentar un càrrec: s’aprenia conjuntament, vitalment, en el llibre obert de la Naturalesa, s’aprenia la saviesa del cor, de manera itinerant...

I als poblets de Cesarea Jesús fa una pregunta als seus deixebles: “Qui diu la gent que sóc jo?”  Podríem preguntar-nos, és que el Senyor no ho sabia, no escoltava el que deia la gent com ho escoltaven els deixebles? Era una pregunta merament retòrica per veure com es posicionaven els seus amics?

Les respostes que donava la gent eren parcialment veritables: Jesús no era Joan Baptista, però hi tenia molt en comú, Jesús no era Elies ni Jeremies, però era profeta i hauria de tenir el final tràgic dels profetes... Avui molta gent admira Jesús, nosaltres mateixos... però en fem aproximacions parcials., teòrics, el nostre coneixement ha d’anar més enllà, ha de ser un coneixement vital, com el del mestre i el deixeble.

I vosaltres qui dieu que sóc? La confessió de fe de Pere, contundent impetuosa, generosa ens impressiona: “Vos sou el Messies”. Potser era la primera vegada que ho formulava clarament. Però Pere només acceptava també un messies parcial, gloriós, no el que havia d’assumir la creu. I així com en Sant Mateu hi ha tot un elogi de Jesús a l’acte de fe de Pere, en Sant Marc hi ha allò que els biblistes coneixen com a “secret messiànic”. Els prohibí severament que ho diguessin a ningú. Per què Jesús imposa silenci als seus deixebles, els diu que no parlin de la seva condició divina? Era una professió de fe que s’havia de fer en el moment oportú. I que no es feia solament en paraules sinó amb la donació de la vida... La filiació divina es mostraria en la creu, en l’acte suprem de donar la vida. I la fe s’ha de traduir en obres. Tota sola és morta, diu Sant Jaume.

Per això Jesús renya Pere fortament. Li diu “Satanàs” paraula que no usa ni pels escribes ni pels fariseus... Per què? Perquè Pere, pensant fer-li un favor, vol dissuadir-lo de la seva missió. L’adversari s’amaga subtilment darrera de tot allò que ens fa tenir una mirada superficial centrada només en el més ençà. Quan no mirem les coses des de Déu sinó que es miren des de terra.

Perquè la conseqüència de la professió de fe és donar la vida: que és l’abnegació. Mossèn Rius Camps un biblista que ha estudiat molt la figura de Sant Pere ens recorda que quan Jesús i Simó dialoguen prop del llac, amb aquelles tres preguntes.... m’estimes? al final Jesús li diu “segueix-me!” Això vol dir que encara no el seguia. I havien passat tres anys convivint! Però encara no el seguia...

I nosaltres que el seguim? El salm hem cantat és també una humil professió  humil: “continuarem caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor.” La fe és un camí, és un itinerari, és un procés. Acollint la pròpia creu, les pròpies ferides, les circumstàncies que ens toquen viure, els goigs i els encerts de cada dia. Com aquells primers deixebles l’eucaristia ens fa sentir que Jesús camina al costat nostre.

Sí Senyor, continuarem caminant amb vos.