Volia que m'abracessin

L’evangeli d’aquest diumenge l’hem escoltat moltes vegades. És un text que solem proclamar a la catequesi i a les celebracions comunitàries de la penitència. Ens emociona sobretot pel que representa de generositat del pare que no deixa d’esperar el fill petit que ha marxat. Pot ser que ens evoqui situacions viscudes a la nostra mateixa família o a una família propera.

Henri Nouwen fou un sacerdot catòlic holandès autor de més de quaranta llibres d’espiritualitat. Un d’ells, potser el més divulgat, és El Retorn del Fill Pròdig. Meditacions sobre un quadre de Rembrand de l’any 1992. Molts l’heu llegit. Són unes meditacions extraordinàries. L’autor explica la primera vegada que va veure “aquest quadre tot just havia acabat un viatge esgotador de sis setmanes donant conferències pels Estats Units, llançant una crida a les comunitats cristianes perquè fessin tot el possible per prevenir la violència i la guerra a Amèrica Central. Estava realment cansat, tant que gairebé no podia caminar. Em sentia preocupat, sol, intranquil i molt necessitat. Durant tot el viatge m’havia sentit com un guerrer fort i valerós lluitant incansablement per la justícia i la pau, capaç de fer front sense por al fosc món. Però ara em sentia vulnerable com un nen petit que vol gatejar fins a la falda de la mare i plorar. Tan aviat com les multituds que em lloaven o em criticaven es van allunyar, vaig experimentar una solitud devastadora i fàcilment podia haver-me rendit a les seductores veus que em prometien descans físic i emocional. Aquest era el meu estat la primera vegada que em vaig trobar amb El Retorn del Fill Pròdig de Rembrandt penjat de la porta del despatx de Simone. El meu cor va fer un salt quan el vaig veure. Després del meu llarg viatge, aquella tendra abraçada de pare i fill expressava tot el que jo desitjava en aquell moment. De fet, jo era el fill esgotat pels llargs viatges; volia que em abracessin; buscava una llar on sentir-me a fora de perill. Jo no era sinó el fill que torna a casa; i no volia ser una altra cosa. Durant molt de temps hi havia anat d’un costat a un altre: enfrontant-me, suplicant, aconsellant i consolant. Ara només volia descansar en un lloc que pogués sentir meu, un lloc on pogués sentir-me com a casa”.

I és que en el rerefons de la paràbola hi ha una gran experiència de solitud. És la solitud que experimenta aquell noi quan toca a fons. És la solitud del pare que malgrat trobar-se en família també se sent sol perquè li falta el seu fill petit. És la solitud del germà gran que no s’ha sentit mai prou valorat pel pare. En unes jornades recents a Badalona se’ns explicava que en un món tan hiperconnectat, es dóna la paradoxa que cada vegada hi ha més persones que viuen el drama de la incomunicació.  El professor Yanguas , subratllava una altra paradoxa que les societats més familiaristes com les nostres tenen taxes més altes de solitud que les societats més individualistes. Senzillament perquè en el nostre entorn ens trobem més acompanyats. Fa uns dies vaig assistir a una reunió amb una persona amb una alta responsabilitat, aparentment se sentia tranquil·la i segura. Però en sortir vam coincidir amb d’altres: “que sola que es troba!” La solitud. Jesús mateix la va experimentar a Getsemaní i en el calvari. I era el Fill de Déu.

Nouwen es fixa en les mans i diu: “quan vaig veure la manera tan tendra que tenia el pare de posar les mans a les espatlles del seu jove fill i d’apropar-lo al seu cor, vaig sentir molt pregonament que aquell fill perdut era jo i que volia tornar com ell ho feia per ser abraçat com ell.

“Pare, tornem a Tu/mira’ns ens sentim fills teus/ Pare tornem a Tu.