Paciència activa

Homilia diumenge III de Quaresma 24/03/19

Estimats germans i germanes:

La bardissa es esquerpa i punxeguda. No obstant, Déu crida el pastor Moisés des d’una bardissa incandescent. Hagués pogut triar un oasi amable i escull una bardissa feréstega i el fa descalçar perquè és terra sagrada. Què em diu avui aquesta Paraula de Déu? Doncs que el Senyor ens parla també des de l’adversitat, des de les circumstàncies complexes, aspres i punxegudes. A Francesc d’Assís li parlava també per mitjà del germà llop. Per això fins i tot davant de la persona aparentment més esquerpa i punxeguda hem de descalçar-nos, ens hem de treure les botes de l’agressivitat i ens hi hem d’acostar conscients que en l’altra hi ha sempre un fons de misteri. I també ens ho podem aplicar a nosaltres mateixos que sovint ens enfadem amb la nostra manera de fer i d’actuar. Perdonem-nos també a nosaltres mateixos.

El nom de Déu. Mossèn Pere Ribot escrivia que l’amor és el nom de Déu. I un rabí fa notar que el crit de la Bardissa no diu: Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob sinó Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob. Per què repeteix tres vegades la paraula “Déu”? Perquè Déu es únic però es diferent la manera que té de relacionar-se amb cada persona. És un tòpic dir que en el fons tots creiem en el mateix: no ho sé. El que és evident que cadascú creu des de la seva peculiaritat. Per això el salm canta que Déu ha revelat a Moisès els seus camins.

La matança dels galileus en mans de Pilat (un acte de repressió en aquella mal dominada Palestina) i l’esfondrament de la torre de Siloè (una desgràcia fortuïta) foren dos fets reals, històrics, però hi buscaven un missatge religiós: en la mentalitat dels seus oients podia semblar que la mort era un càstig. Jesús, com en el cas del cec de naixement trenca altra vegada la immediatesa causa efecte. Unes i altres víctimes segurament eren innocents, però Jesús aprofita per explicar que tots estem en situació de pecat i que allò que realment porta a la mort de l’esperit, a l’esterilitat és la negativa reincident a la conversió.

Mirem la història recent i busquem conscients o no un transfons: quin sentit té tot plegat? Què ens diu Déu per mitjà de la història? De vegades tenim la impressió que les coses ni milloren, ni canvien al ritme que voldríem. Més aviat sembla que es deteriorin. La bardissa es torna més esquerpa i més punxeguda.

La paràbola d’avui uneix la figuera i la vinya dos símbols del poble d’Israel. L’amo li suggereix al vinyater de tallar-la perquè fa tres anys que ve i no hi troba fruit. Déu té amb nosaltres una paciència infinita. I nosaltres sovint ens impacientem per ben poc. Teresa de Jesús deia que “la paciencia todo lo alcanza”. La paraula paciència de vegades l’associem a passivitat i no: la paciència és ben activa. Perquè la figuera pugui donar fruit cal cavar la terra i adobar-la. Aquesta paciència activa és útil en tot.

Tres anys que venia a buscar fruit i no en trobava: un trienni. Ja des d’antic molts càrrecs anaven per triennis. Sovint renovables. Encara avui és així en l’Església. I la història ensenya que de vegades un trienni es encara insuficient per comprovar la capacitat d’una persona per exercitar un càrrec. I que cal donar-li més marge de confiança. Però també cal limitar i mai més de dos triennis seguits.

Avui fem memòria de San Òscar Romero que uní la seva sang al sacrifici eucarístic, una oblació que ha esdevingut fecunda. Unim-nos a l’ofrena d’aquesta missa, oferim-li al Senyor allò que som perquè ajudi a convertir-nos i ens faci fecunds.