El Joc de la Trinitat

Hem escoltat a la lectura del llibre dels Proverbis unes paraules molt belles i profundes: “jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència”. El joc, jugar és tota aquella activitat per la que emprem imaginació o eines per crear una situació, també emprem regles amb el fi de proporcionar entreteniment o diversió. Un savi, Schiller, escrivia que “la persona sols juga on és persona en ple significat de la paraula, i sols on juga és persona en plenitud.” El joc és una experiència de llibertat que s’associa amb la bellesa i constitueix un gran valor pedagògic. És el concepte del homo ludens, de la persona humana que juga amb llibertat. Fixeu-vos que nosaltres diem “tocar el piano”, però en anglès és  play the  piano i en francès  jouer du piano. Tocar és jugar creativament.

Escrivia Romano Guardini, sacerdot, pensador i escriptor, que la litúrgia és molt semblant a l’art i al joc. La litúrgia no és una activitat que intenta aconseguir alguna cosa, no és funcional. Més aviat, la litúrgia és una activitat que expressa significats i intencions... Està plena de propòsits, com l’art i els jocs. Com la pintura i el joc, la litúrgia és una cosa feta per si mateix i porta a terme una obertura de la realitat que, d’altra manera, trobaríem a faltar. El creient, en la celebració, és com l’artista "que no vol més que alliberar, traient-los a fora el seu ésser i el seu somni, no vol altra cosa que reflectir en l'exterior, en la forma, la veritat interior" .

Així també els creients es valen de la litúrgia per manifestar la veritat més profunda del cor de la creació: el misteri de Déu Tri i U. Les relacions de gratuïtat són a la Trinitat de manera eminent.

Els creients en la celebració són també com els nens que juguen. "No treballo, jugo. La íntima essència de la litúrgia és portar el seu joc davant Déu. No crear, sinó ser ella mateixa una obra d'art...” I Jesús també dirà, “si no us feu com a nens no entrareu al Regne del Cel.”

Un joc es pot desvirtuar quan es torna en excés competitiu o perillosament addictiu, però aquestes desviacions i ludopaties no ens han de fer oblidar la bellesa i la profunditat del joc en ell mateix. Deia Benet XVI que tot error conté un nucli de veritat i que quan més gran és l’error és el nucli de la veritat que conté. Chesterton escrivia que el món està ple de virtuts humanes que s’han tornat boges. La nostra tasca és descobrir allò que hi ha de veritable, de bo i de just, d’honest, darrera de cada error, la virtut que batega darrera cada vici.

Jesús diu: encara tinc moltes coses per dir-vos però ara serien per a vosaltres una càrrega massa pesada... Hi ha una pedagogia de Déu que va avançant en el decurs de la història que ens va mostrant poc a poc el sentit amagat de les nostres accions i de les circumstàncies que ens volten.

Diuen que tota persona per ser completa hauria de practicar també un esport. Quan un juga net aprèn a respectar els altres, quan un sap passar la pilota en el moment precís, aprèn a treballar en equip, quan el jugador de frontó encerta la pilota que li retorna el mur, sap encaixar les adversitats de la vida que de vegades li venen del lloc més impensat, quan el corredor fa l’espring final aprèn que hi ha moments que cal posar totes les energies per una causa noble...

L’eucaristia, joc diví, ens enforteix en el combat quotidià. Jesucrist ha parlat per confiar-nos una Esperança clara, més enllà de les expectatives humanes: l’esperança en Déu mateix. I per això necessitem que el Consol personal del Pare, l’Esperit Sant, habiti en nosaltres, visqui en el nostre interior. Crist mateix ens ho atorga.