L'abraçada

Avui és Pentecosta, la pasqua Granada, la pasqua de l’Esperit Sant. Ho acabem d’escoltar: Jesús va enviar el seu Esperit als apòstols després de reiterar-los, dues vegades, el seu desig de pau. Un desig que anava molt més enllà dels desitjos habituals, és un desig que es realitza, que es fa. Els deixebles queden plens d’aquesta Pau que no és pas com la pau mundana. I al seu torn, passen de la por a l’alegria immens. Per tant, és evident que aquí hi ha resumit tot un itinerari vital – o molts itineraris vitals- de la por a la pau, del recel a l’alegria immensa.

Molts avui busquen –busquem- la pau i l’alegria interiors i no la trobem en qualsevol lloc perquè la pau i la joia que Jesús ha vingut a portar-nos a diferència d’altres paus i d’altres joies que el món dóna, inclou el perdó i la reconciliació.  De la mateixa manera que quan Jesús explicà el parenostre es fixà només en el perdó, ara en alenar damunt d’ells els diu: “Rebeu l’Esperit Sant: a qui perdoneu els pecats els seran perdonats.” Els apòstols, que sentien el remordiment d’haver abandonat a Jesús en l’hora decisiva, ara experimenten la joia del perdó.

Els bisbes són els successors dels apòstols i ahir a la Catedral de Tarragona es va celebrar solemnement l’ordenació episcopal de Mons. Joan Planelles Barnusell, fins ara degà de la Facultat de Teologia de Catalunya com a Arquebisbe de Tarragona i primat. En les seves paraules finals, el nou bisbe va glossar el seu lema episcopal: “L’Esperit fa jove l’Església” i  va explicar que el Papa Francesc en la seva recent exhortació als joves afirma: “Ésser jove, més que una edat és un estat del cor. D’aquí que una institució tan antiga com l’Església pugui renovar-se i tornar a ser jove.” També va dir  que la mitra que li havien posat en el moment de l’ordenació era la del gran arquebisbe Josep Pont i Gol que estava convençut “que el Concili Vaticà II, tornant a l’Evangeli, havia de portar una nova primavera a l’Església.”

Em venien a la ment les paraules d’un altre predecessor seu a Tarragona, l’arquebisbe Ramon Torrella, que en un Aplec de l’Esperit va dir amb emoció: “Joves, aquesta és la millor Pentecosta de la meva vida!”

Germans, deixem que l’Esperit Sant actuï en nosaltres, l’Esperit que en néixer 

l’Església va donar a tots els pobles el coneixement de Déu i va unir totes les llengües en la confessió d’una sola fe...

Avui hi ha moltes persones que viuen amb les portes tancades, senzillament perquè 

tenen por. La por no és només patrimoni dels infants, també hi ha persones grans, persones ancianes, que tenen por. Vet aquí el petit relat recent d’una treballadora social membre de l’ACO, l’Acció Catòlica Obrera: “Que té por. Això és el que deia el comunicat que m’ha arribat de Teleassistència. Això és el que la senyora M els ha dit quan ha premut el botó que duu penjat al coll. Que té por. Tan simple i abismal alhora. Els que han atès la seva trucada, li han preguntat si havia caigut o si li feia mal alguna cosa. «No. Però tinc por.» Han dubtat si enviar un equip mèdic o què fer, i finalment han decidit comunicar-ho a la seva treballadora social referent, a mi. Decideixo anar-la a veure. Obro la porta i no cal que em digui res. Abraço els seus 89 anys, i sento la nena que s’espanta, la nena que de cop té por que tot acabi i no tenir la mare al seu costat. I mentre l’abraço, sóc la seva mare, la seva filla, la seva tendresa, la seva força, el seu present i el seu passat”. Estimats, he vist personificada en aquesta bona dona anciana les nostres pors i en aquesta abraçada de la treballadora social el do de l’Esperit. Que cada abraçada que ens donem sigui un signe de l’Esperit Sant, de l’Esperit que fa defugir totes les pors!