Déu de vius 30/06/19

“Deixa que els morts enterri els seus morts”. Ens sembla una expressió dura i paradoxal. En la mentalitat semita els conceptes de mort i de vida no són iguals que els nostres. Per important que fos el seguiment de Jesús, com és que sembla que sigui un obstacle el d’exercir l’obra de misericòrdia d’enterrar el propi pare?

Com concebia Jesús de Natzaret la mort i la vida? Qui són per a ell els morts i qui són els vius? Jesús ens diu que la filla de Jaire “no és morta sinó que dorm” (Mt 9, 24), també diu semblant expressió del seu amic Llàtzer: “el nostre amic s’ha adormit, però vaig a despertar-lo” (Jn, 11,11). Igualment  el fill pròdig “era mort, però ha tornat a la vida” (Lc 15, 32).  I davant de les preguntes inquisitives dels saduceus, Jesús anuncia un “Déu de vius i no de morts” (Lc 20, 39).

En la manera d’entendre el món semita, més enllà de les aparences hi ha gent que creiem que està morta i és viva. A l’Alcorà dels que moren per una causa noble figura diu “no digueu que són morts sinó que viuen” (Alcorà 3, 169).

També aquesta és la nostra experiència: hi ha morts que són vius, hi ha vius que són morts. Hi ha persones finades que perviuen amb força en el nostre record, que les sentim quotidianament properes fins i tot que, en certa manera, es continuen comunicant amb nosaltres. Perduda l’aparença física, roman el seu testimoni lluminós. Són morts vivents. Sobre tot els sants, que ens ajuden amb la seva intercessió, són el millor testimoni de la vitalitat de l’Església.

Hi ha en canvi,  persones infecundes, aïllades, pessimistes, amargades, que són talment morts en vida. Fins i tot en català quan una cosa és molt feixuga i difícil de moure diem “quin mort!”.

Per tant, deixar que els morts enterrin els seus morts i anunciar el Regne, és deixar tot allò que porta a l’esterilitat, a la incomunicació, a la mort en vida i anunciar en canvi un Déu que ens és vida, un regne de veritat i de vida, de justícia, d’amor i de pau.

Però per fer-ho cal allunyar la temptació del fonamentalista: “Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i que els consumeixi?”. No és aquest el foc que Jesús ha vingut portar, sinó el que ve de l’Esperit Sant.

Davant del nostre món hi ha comportaments apocalíptics, hi ha profetes de desgràcies, fins i tot hi ha persones que s’autoimmolen per uns determinats ideals. Terrible.  El camí de la paciència, de la comprensió, del respecte al ritme de cada persona, sobretot d’aquella que camina amb el pas més lent, és un camí llarg i abnegat però, a la llarga, més efectiu.

Hem llegit aquests dies que l’Església s’obre a la possibilitat d’ordenar homes casats. El document de treball del Sínode per l’Amazonia, que se celebrarà el proper octubre, tot afirmant que el celibat és un regal per a l’Església, demana que, per a les zones més remotes de la regió, es tingui en consideració la possibilitat d’ordenació sacerdotal per a les persones grans, preferentment indígenes, respectades i acceptades per la seva comunitat, encara que ja tinguin un família constituïda i estable, per tal d'assegurar els sagraments que acompanyen i sostenen la vida cristiana” (n. 129.2). És un signe d’esperança per una església de vius, encara que clamin els apocalíptics.