En el comiat de mossèn Andreu Pascual

En el comiat de mossèn Andreu Pasqual i Josa (*Barcelona, 26 de juliol de 1930- Tarragona, 9 de juny de 2019).

Benvolguts nebots, renebots i besnebots de mossèn Andreu,

feligresos de Santa Maria i d’altres parròquies,

membres del patronat de la Fundació Roca i Pi, religioses i treballadors,

senyor bisbe, vicaris episcopals, arxiprest , preveres i diaques que estem al vostre servei.

Germanes i germans:

Ens ha semblat que l’evangeli del rentament de peus –aquest quasi sagrament en l’Església primerenca- era el més apropiat per il·luminar la vida i l’obra d’un prevere com mossèn Andreu Pascual i Josa, rector d’aquesta parròquia durant vint-i-cinc anys, des del 1984 fins al 2009. I no sols perquè ell va tenir molts dijous sants per repetir-lo aquí en aquest mateix presbiteri, si no perquè aquesta actitud de servei silenciós i perenne el va acompanyar tots els anys del seu ministeri. A l’Andreu li agradava la reflexió que d’aquest text feia mossèn Jaume Serrano: “Jesús al Sant Sopar va fer tres coses: va rentar els peus als deixebles, va instituir l’Eucaristia i va proclamar el manament nou: estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat. Avui uns renten els peus però no van mai a missa, d’altres van molt a missa, però no renten mai els peus. L’amor per ser ple, ha de contemplar ambdues dimensions.”

Encara recordo quan mossèn Andreu va fer la seva entrada aquí mateix a Santa Maria, essent vicari episcopal mossèn Joaquim Brustenga, el 27 d’octubre de l’any 1984. Digué, seguint una síntesi de mossèn Rovira Belloso, que en tota comunitat hi ha dues dimensions: el culte a Déu i el testimoni. Aquí, deia, el culte el teniu molt bé, veig que teniu un orgue molt gran... ara això del testimoni, ja ho veurem, ja ho veurem. En el decurs dels 25 anys que fou rector d’aquesta parròquia, segurament  va tenir l’ocasió de palpar molts testimonis dels qui fóreu els seus feligresos i amics. Quan dissabte m’acomiadava d’ell al sociosanitari Santa Tecla-Llevant, de Tarragona, i li preguntava què volia que us digués als feligresos de Santa Maria, ell em responia, senzillament: “que els enyoro”.

Ell sí que va donar-nos testimoni de servei, de generositat i d’abnegació. Els infants disminuïts de l’Esplai i Catequesi Repic i els seus formadors que ja havia tractat a Terrassa, eren la seva joia. També els ancians de la Residència Llegat Roca i Pi, que va presidir. Però no descurava la seva atenció a tots els altres grups parroquials, ni als cristians d’altres confessions. Era profundament acollidor. Tot i que deia amb el seu gran i savi sentit de l’humor que ell quan tenia tres reunions a l’hora, se n’anava al cine. No li agradava celebrar dues vegades els dies de cada dia: “es com dinar dues vegades”, deia. “Diumenge és diferent, ja no et mous de l’altar...”

En aquest rentament de Jesús, previ al Sant Sopar, a la institució de l’Eucaristia i a la proclamació del Manament Nou, hi ha també una dimensió de purificació i de reconciliació expressada en el diàleg de Jesús i Pere: “si no et rento, no tindràs part en mi.”  I mossèn Andreu fou expert en el sagrament de la penitència i la seva necessària renovació. Llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i doctorat per la Facultat de Teologia de Catalunya, els seus coneixement es traslluïen en les seves homilies breus però encertades, en el grup Estel i, especialment, en la formació que durant uns anys feu dels diaques. El diaconat fou un fruit del Concili. El Cardenal Narcís Jubany va contribuir molt a recuperar-lo per l’Església Universal i mossèn Andreu tingué uns anys al costat mossèn Lluís Nadal, el primer diaca permanent de l’Estat ordenat aquí mateix l’any 1980. Ell creia en el diaconat i solia dir que els diaques eren els qui més a prop estaven de Jesucrist perquè encarnàveu el servei.

Tots els qui hem estat vicaris de mossèn Andreu, coincidim en el delicat respecte que ell va tenir amb cada un de nosaltres, de diferents sensibilitats i procedències. Ho deia ahir mateix, al tanatori, mossèn Rafael Méndez. Perquè ha respectat a tots, es mereix el respecte de tots. Personalment li he d’agrair que m’acompanyés en ser ordenat diaca i després prevere i en les primeres passes com a vicari i després com a rector, sempre disposat a col·laborar, sempre de bon humor i amb les paraules justes. Les noves generacions de preveres haurien de conèixer i imitar exemples de rectors com mossèn Andreu: molt més preocupats pel bé dels altres que pel propi lluïment, més inquiets pel diàleg amb la cultura i amb la resta de la societat, que pels rubricismes i les normes. Amics dels més pobres i vulnerables. Capaços d’avançar sinodalment, conjuntament amb religiosos i laics i de no aferrar-se a cap parcel·la de poder.

Mn. Andreu Pasqual podria subscriure allò que hem escoltat de l’Apòstol: “Sé viure enmig de privacions i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l’abundor i a passar necessitat. Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort.” L’Andreu ha viscut moltes pàgines de la història recent de l’Església a Catalunya. Sabia què fou el Concili, la caputxinada, la manifestació de capellans, les vagues, la presó, les porres de la policia... Va viure la bonica empresa de bastir una església en un barri obrer, la de sant Valentí de Terrassa, en l’altar de la qual es llegeix el que podria ser el seu lema: “Creiem, esperem, estimem.” I per un article del poeta i traductor Agustí Bartra, mossèn Andreu va decidir alçar-hi el campanar.

L’Andreu va conviure uns anys amb la seva germana Conxita, artista, que conreava la pintura i l’esmalt, tots dos van sintonitzar molt. Ella el va cuidar fins que la salut li ho va permetre. Després va ser ell el qui la va atendre, amb l’ajuda dels nebots. Aquests darrers anys els nebots i renebots de mossèn Andreu, l’heu cuidat admirablement i amb la màxima naturalitat. Heu trobat en ell un avi i un amic. Heu rigut i plorat amb ell. Heu pregat amb ell. L’heu acompanyat tan bé, tantes vegades! Fins i tot un besnebot de quatre anys es queixava que un dia haguessin deixat el tiet Andreu a la intempèrie. Que Déu us pagui la caritat. Tots dos van estar molt units a la Pilar, la vostra mare, àvia i besàvia, i a la Montserrat sortosament vivent, amb 92 anys, que avui a Mallorca s’uneix espiritualment a aquest comiat.

La Conxita va morir el dia de la Immaculada, el dia del seu sant, de 2009, fa deu anys, i l’Andreu el diumenge de Pentecosta. Tots dos amb vuitanta-vuit anys. Tot uns signes. Havíem fet broma que ell es cognominés Pascual i el diaca, Nadal. Només calia un que es cognominés Pentecostal i ja tindríem les tres solemnitats cristianes més preeminents. En morir l’Andreu precisament el diumenge de la Pentecosta, després d’haver seguit atentament encara la vigília per televisió l’ordenació del bisbe Joan Planella, ens estava dient com Jesús als seus apòstols “us convé que jo me’n vagi” i “quan vingui ell, l’Esperit de la Veritat us guiarà cap a la Veritat completa.” Andreu: gràcies pel teu testimoni, nosaltres també t’enyorem.