Mirada neta al cos ferit

L’evangeli d’avui parla de cinc mil homes i a la intempèrie en un lloc despoblat. És una situació complicada i angoixant: una multitud nombrosa, no fàcil de gestionar. Els apòstols es veuen sobrepassats pel problema, no els poden alimentar i li demanen a Jesús una solució dràstica: que els acomiadi...

Quantes vegades la realitat ens depassa, la feina se’ns acumula, hem de donar resposta a moltes coses cada dia, hem de gestionar el nostre temps i,  veiem que el temps se’ns escapa de les mans i que els nostres recursos que solen ser migrats. Que hi ha una desproporció entre el que tenim i el que se’ns demana. Ens passa també a les Càritas parroquials. Els casos creixen; gairebé de manera diària hem de donar resposta a una o altra situació complexa. La solució fàcil pot ser tancar la carpeta: aquesta persona no es deixa ajudar, és inútil, és un cas que ens supera, el millor és acomiadar-la...  

Potser Jesús demana als deixebles que els donin de menjar ells mateixos. Humanament, impossible. Però el mateix Senyor els dóna el principi de solució: demana els deixebles que els facin seure en grups de cinquanta, grups de cent persones, colles a mesura més humana. Recordo que una missionera al Senegal, en una carta ens escrivia: “tinc molta feina, però quan me la miro per parts veig que potser no és tanta.” Quan un problema ens supera, cal mirar-se’l per parts. El problema no desapareix però la solució sembla més factible.

I després, a partir d’allò poc que tenen, el Senyor multiplica els recursos i sadolla la multitud. És el miracle de posar cada dia allò poc que tenim en mans de Déu i de deixar que ell faci la resta. Quantes vegades hem estat testimonis del miracle que representa el fet de compartir!

L’eucaristia, el sagrament de l’amistat, ens ha de fer lúcids i forts per acarar la vida que ens surt a l’encontre. I no parlem d’una resposta només material, l’evangeli ha començat dient que Jesús parlave

Enguany el lema de la Comissió Pastoral dels bisbes per aquesta festa és una frase del salm 103: “I renoves la faç de la terra”. Entre d’altres coses els nostres pastors diuen: “avui se’ns fa un gran do, un gran regal del cel a la terra que ens omple d’alegria i que no trobarem enlloc més. Avui hem de demanar amb insistència a la Trinitat que purifiqui la nostra mirada. ‘Feliços els nets de cor perquè ells veuran Déu’ (Mt 5,8). Només així podem veure amb els ulls del cor, admirar-nos i custodiar la dignitat de l’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu. Els ulls de la fe són els que veuen el bell de cada persona i es meravellen davant la bellesa de la creació i l’amor sens límit del Creador (...)

Avui donem gràcies a Déu per les mans generoses al servei de la caritat que dediquen el seu temps i lliuren la seva persona al servei dels necessitats a Càritas i a d’altres institucions de l’Església. Aquesta mateixa setmana parlava amb una voluntària, i li preguntava amb estranyesa com era que no havia participat del funeral d’una persona molt estimada i ella em responia, “és que vam tenir tanta feina a Càritas vam quedar tan cansats que no ens vam veure en cor de res més.” Sé que no era una excusa i que aquesta havia estat una altra manera d’acomiadar l’amiga difunta que ho hauria entès perfectament.

Demanem a l’Esperit Sant que faci de la nostra vida una entrega creïble en tot moment als “ferits per la vida”: pobres, assedegats de Déu, transeünts, emigrants amb les seves adversitats: refugiats, famílies desestructurades; marginats; persones enxampades i esclavitzades per les drogues, l’alcohol o d’altres dependències; la tracta de dones en l’esclavatge de la prostitució; les estretors per les que passen els aturats; ancians sols; malalts mentals; necessitats de compassió.” Avui mirem amb amor el cos de Crist ferit i encara que les situacions sembla que ens depassin, no tanquem mai la porta a ningú.

En vosaltres, ministres extraordinaris de la comunió, quan repartiu el Cos i la Sang del mateix Crist, hi veiem la imatge de la generositat compartida que vol fer arribar a tots l’amor de Déu.