sábado, 31 de agosto de 2019

Sense camisa


Diumenge XXII de durant l'any (1/09/2019)

Aquest ha estat –i encara és- un estiu especialment calorós, la calor ens ha afectat a tots, especialment a les persones grans que amb aquesta xardor  no tenen esma per a res. Per això, hem agraït la pluja d’aquests darrers dies, encara insuficient i dispersa. Però aquesta xafogor física ens ha de fer pensar, també en aquesta mena de decandiment que sovint vivim a nivell personal, familiar, de comunitat i de país.
Per això són consoladors els versos del salmista que recorda amb agraïment: “Senyor, vau fer caure una pluja abundant, per refer els vostres camps esgotats; vau allotjar-hi la vostra família. Instal·làreu els pobres, Déu nostre, al país fèrtil del vostre patrimoni.” Jo crec que la Paraula de Déu ens està donant la clau. La manera de sortir del nostre decandiment, de començar amb energies renovades el nou curs,  és instal·lar els pobres al país fèrtil, és a dir a tota la terra que és patrimoni del nostre Senyor. Sant Benet diu a la Regla que cal escoltar el més jove i els monjos i les monges avui ens expliquen que no vol dir necessàriament el més jove en edat, sinó aquell que considerem el més petit, el menys rellevant. Ell també té quelcom important per dir-nos.   

I això avui com es concreta? Intentant que els més petits tinguin lloc en les  nostres famílies i comunitats i en el nostre país. Un exemple concret: he tingut l’ocasió de visitar una cooperativa gironina. Va néixer d’uns esposos, metges, que fa anys van veure la situació dels malalts mentals a aquelles comarques, quan aquelles dones i aquells homes que patien un trastorn eren abandonats, descartats, aparcats, en un centre amb poques condicions. Van dir prou. En aquest moment la cooperativa funciona amb un 50% de persones discapacitades, fins al punt que l’atur de persones discapacitades en aquella contrada és zero. Fins els treballadors jubilats de l’empresa troben acolliment en aquell recinte i no en volen marxar.

Com més gran, més humil has de ser. De vegades ens admirem d’haver conegut una persona important, sàvia, i ens ha sorprès la seva humilitat, la seva senzillesa. No li han pujat els fums! Diem. Però és que això que ens sorprèn hauria de ser el més habitual perquè el més savi és ser humil.

Em deia un veí marroquí, que quan viatja al seu país organitza un convit i tot i que ell té una gran família, els primers a qui convida són els veïns i després els seus familiars. Tal és la importància que concedeix als seus veïns, i entre d’ells hi ha d’haver de tot... Jo li comentava que aquí també diem que “més val un veí a la porta que un parent a Mallorca.” Que n’és d’important un veí, encara que sigui d’una altra cultura, amb d’altres costums, amb menys poder adquisitiu... Tos som germans en l’existència.

La lliçó de l’evangeli d’avui travessa tota la història i arriba fins als nostres dies. Quants casos coneixem de persones que perquè no han ocupat en un acte el lloc que creien que mereixien, han arribat fins i tot a renunciar al seu càrrec! Quantes vegades renyines de protocol han provocat conflictes diplomàtics! Hi ha persones que s’aferren al seu lloc a l’església i si una persona l’ocupa abans aquell, molest, l’arriba a fer fora per dir que aquell és el seu lloc de tota la vida. Segurament no té major importància, però és un signe de com ens aferrem a aquella nostra petita parcel·la, als hàbits, als costums...Que poc flexibles que som!

Hi ha una màxima de Jesús a l’evangeli d’avui que té ressonàncies de Maria, la seva Mare: “tothom que s’enalteix serà humiliat, tothom qui s’humilia serà enaltit”. Quan començarem a fer-nos humils de debò? I com més humils, més lliures. 

Tolstoi va escriure un dels contes més famosos de la història de la literatura "El conte de l'home sense camisa", on tracta d’explicar el significat de la felicitat. Un Rei que es trobava molt malalt va declarar públicament davant el seu poble: "Donaré la meitat del meu regne a qui pugui curar-me". Tots els metges, mags i savis del regne ja ho havien intentat però van fracassar en el seu intent, però un humil trobador va ser el que va descobrir el secret de la seva curació: "Majestat, cal trobar un home feliç sobre la terra i llevar-li la seva camisa perquè us la poseu vós. Llavors quedarà curat”.

El rei va enviar a buscar a un home feliç per tots els racons del planeta. Els enviats del Rei van recórrer gairebé tots els països coneguts, sense resultat, no van trobar el que buscaven. No existia ni un sol home que estigués content i fos feliç amb la seva sort ... El que era feliç estava malalt; el que estava sa era pobre; el ric i sa es queixava de la seva dona; la dona es queixava dels seus fills. Tots desitjaven una mica més i no eren feliços.

Un dia un dels fills del monarca, en passar per una humil barraca, va escoltar que algú deia en el seu interior: "Gràcies a Déu he treballat dur i he menjat bé. I tinc l'afecte dels meus amics i familiars. Sóc feliç, què més puc demanar ?" El fill del Rei es va sentir ple d'alegria i immediatament va enviar a buscar la camisa d'aquell home a canvi del que demanés i la meitat del regne.

Els enviats del Rei es van presentar a la barraca de l'home feliç per aconseguir la desitjada peça; però l'home era tan pobre que ni tan sols feia servir camisa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.