Ràbia i curació

Diuen els experts que la paraula "salvació" no existeix en arameu. El que traduïm per salvació estaria més a prop de curació, de guariment. Hi aquí hi ha un implícit: estem malalts. No sols físicament, que també, sinó en el nostre esperit. La supèrbia, l’afany de poder, d’acumular, l’egoisme, el parlar per parlar,el no respectar, l'invadir la intimitat... són tantes formes de malaltia de l’ésser.

Per la porta estreta hi entren els prims, els lleugers. Com hem d’entendre aquesta condició? Els prims són els que no porten càrregues voluminoses, però també els que “miren prim” és a dir, els capaços d’afinar. Per tant, una primera teràpia a aquestes malalties de l’ésser és la senzillesa i la simplicitat de vida, el despreniment de tantes coses inútils, la mirada amorosa... I els primers que han de viure aquesta coherència són els apòstols i els seus seguidors. Ells en efecte eren aquells que menjaven i bevien a la taula amb Jesús i que predicaven pels carrers. Som, en cert sentit, tots nosaltres que compartim l’eucaristia i que després diem que volem evangelitzar. Si no som coherents, si obrem el mal, si portem un estil de vida impropi, ens desfigurem...Déu no ens pot reconèixer. Per tant una segona teràpia a les malalties de l’ésser és un estil de vida coherent, que ens faci assemblar cada vegada més a Jesús.

Els plors i el cruixir de dents són expressió d’una de les emocions bàsiques de la persona de la qual no en parlem gaire: la ràbia. Sentim ràbia quan se’ns escapa el tren per un minut, o quan se’ns crema el menjar, quan se’ns trenca quelcom per un petit descuit, o quan el proïsme actua de manera irritant i ens fa un comentari impertinent o no deixa de trucar-nos o d’enviar-nos correus o watsapps, sense mesura, inoportunament. Sentim ràbia quan altres que ens semblen menys capaços ens passen al davant. La ràbia en si no és dolenta, però no podem actuar des de la ràbia, perquè mal gestionada ens pot portar molt lluny.

Antoni Gaudí va profetitzar que vindria gent de tot el món a veure la Sagrada Família i això s’ha acomplert, perquè avui, quan la visitem veiem gent d’arreu. Però no és un simple turisme, perquè els qui l’heu visitada sabeu que el secret de la Sagrada Família és que hi entres com a turista i en surts com a pelegrí.

Germans, avui estem assistint d’alguna  manera a allò que anuncia Jesús en l’evangeli: vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu.  Les nostres societats són cada vegada més plurals.  Hi ha moltes comunitats cristianes que tenen sort dels nouvinguts, especialment dels llatinoamericans: ells preguen, participen de les eucaristies, del catecumenat, dels sagraments, dels apostolats, ells rejoveneixen l’Església. La convivència no sempre és fàcil, però pensem que estem assistint a l’acompliment de la profecia d’Isaïes que hem escoltat a la primera lectura. I si la primera part de la profecia és l’aplec, la segona és la missió: “enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions (...) i a les illes llunyanes que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria.” Si sabem acollir, sabrem enviar.

Prenguem-nos doncs les lectures d’aquest diumenge com una correcció que ens ve de part del Senyor, com una suau estirada d’orelles. Ho diu la carta als hebreus “és per la nostra correcció que sofrim”.  Quantes vegades en la nostra vida els pares, els educadors, els nostres superiors, fins i tot els amics, ens han volgut corregir, fins i tot potser  ho han fet d’una manera impròpia... amb els anys anem aprenent com corregir. “La correcció de moment, sembla que no porti alegria sinó tristesa, però més tard, el qui han passat per aquest entrenament, en cullen, en pau el fruit d’una vida honrada.” Quantes vegades la vida és un exercici de correcció fraterna, difícil però necessària. Si mengem o bevem en excés, ens hem de corregir, si no dormim les hores necessàries, ens hem de corregir, si tenim el risc de caure en una addicció, ens hem de corregir, si no som coherents entre el que diem i el que fem, ens hem de corregir. Però per corregir els altres i encara per corregir-nos a nosaltres mateixos, cal la pregària. És a dir cal posar una certa distància silenciosa i intentar mirar-nos les persones amb humilitat des de Déu i des de l’Evangeli. I cal primer corregir-nos o esmenar-nos a nosaltres mateixos. No sigui que ens diguin aquella expressió que ja circulava en temps de Jesús: “Metge, cura’t a tu mateix”.

Anem a seure a taula amb Jesús. Diguem-li que sí des del fons dels nostres cors. Com repetim cada vegada que el sacerdot ens mostra l’eucaristia: “Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva, digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima”, és a dir, serà sanat el meu dedins.