Vanitat i més vanitat

Què és la vanitat?  Habitualment entenem la vanitat en la primera accepció de la paraula: l’orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o mèrits, acompanyat d’un desig excessiu d’ésser notat i lloat de les gents. Tots en major o menor grau patim d’aquest virus, a tots, en major o menor grau ens agrada que ens afalaguin. I de vegades és una temptació molt subtil, la de quedar bé sempre i a qualsevol preu. El Papa Francesc, enfront de la temptació de la vanitat que ens afecta tots, incloses les comunitats eclesials,  proposa un antídot,  la “santa vergonya”,

El llibre del Cohelet que acabem de proclamar,  però, parla de la vanitat de manera més genèrica, tot allò que és en va. I planteja dues situacions ben reals d’aquesta vanitat: la persona que s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia i, en canvi, el que li pren el relleu no s’hi esforça per res i aquella empresa se’n va en orris. És en va i a més és una gran dissort, comenta l’autor sagrat. Ben real. Quantes situacions coneixem de persones que s’han esforçat durant anys a tirar endavant una empresa i els seus successors l’han malbaratada.  Recordeu la novel·la l’Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusinyol quan ens presenta l’Esteve com a model de botiguer i en l’ambient de prosperitat esclata el conflicte amb en Ramonet, el fill que vol ser artista i no vol heretar el negoci...

La segona situació del llibre sagrat descriu perfectament allò que avui denominem estrès: el que passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud i de nit el seu cor no descansa.  És una situació  semblant a la que proposa Jesús a l’evangeli, la de l’home ric que planeja ampliar els seus graners la vigília de la seva mort. I Déu li recorda que no s’emportarà res a l’altra vida.

En el fons ambdós sentits de la paraula vanitat tenen un denominador comú: l’egolatria, el culte el jo i el fet de menystenir els altres. La vanitat  és com les bombolles de sabó, molt aparents, però les toques i es queden en o res. Hi ha una revista que es diu precisament Vanity fair, on els protagonistes són els famosos. En ella es parla d’una urbanització madrilenya que és un veritable búnquer, amb centenars de càmeres, sensors de moviments, una doble  tanca i rondes de cotxes de seguretat perquè ni una mirada indiscreta entri en la urbanització. Allí la seguretat, la discreció i el luxe ha enganxat l’elit econòmica del país. En resum, una gàbia d’or. En els darreres vint-i-cinc anys al nostre país s’ha construït més que mai però aquest creixement no ha respòs ni a les necessitats ni a les demandes d’allotjament de la població. L’augment de la precarietat i el risc de la pobresa han fet desplomar-se la demanda, moltes llars han estat desnonades i els joves i els treballadors no poden accedir al mercat per manca de solvència. Quin contrast! Però el més greu és que aquest aïllament sigui la ignorància de tan patiment.

Ramon Llull deia que s’ha de conjuntar sempre “un amor virtuós i una intel·ligència sense vanitat”. Demanem aquest amor fort aquest aprendre a llegir entre línies amb humilitat. Jesús se’ns dóna del tot. Com canta el Pange lingua, : s’alimenten del Senyor els pobres, els servents, els humils.