domingo, 11 de agosto de 2019

Sense saber on aniria


Homilia diumenge 11 d’agost

Santa Clara d’Assís

Estimats germans i germanes,

La carta als hebreus que hem proclamat ens ha dit que Abraham sortí del seu país sense saber on aniria.  I Abraham és el pare dels creients! Realment ens sobta. Quan preparem les vacances sabem amb precisió on anirem, quan sortirem, quan tornarem, què visitarem, on ens allotjarem, què ens costarà... Si pot ser buscarem els blogs de persones que han fet aquell viatge abans que nosaltres. La previsió és bona... L’excessiva previsió, ofega. Potser sí que si hem fet un pelegrinatge a Santiago hi ha dies que queda obert allà on dinarem o a quin lloc farem nit...

I un pensa espontàniament en aquestes persones rescatades de les aigües pel vaixell Open Arms - braços oberts-, ara ja són 160 que han viscut i viuen la sotsobra de no saber a quin port recalaran.

Jesús li va dir a Pere, de jove tu mateix et cenyies i anaves on volies, de gran un altre et cenyirà i et portarà allà on no vols. Certament hi ha una referència al seu martiri, però oi que ens venen a la ment tantes persones grans, dependents de la voluntat dels fills, o dels cuidadors...? Arriba un moment en que les persones ja no podem decidir i d’altres decideixen  per nosaltres amb més o menys encert. Quina pobresa!

Recordo un bon amic prevere, molt ocupat, que solia fer l’agenda en un full de paper blanc, doblegat. S’hi apuntava els compromisos, les visites, les hores... però deixava espais en blanc.  Deia “aquí perquè Déu actuï”. Era un gran creient en la Providència. La Providència de què parla Jesús a l’evangeli, avui expressada amb aquestes tres paràboles: la del que torna del banquet de noces, la del lladre i la de l’amo.

Atenció és el mateix amo se cenyirà (actitud de servei), els farà seure a taula i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Espontàniament pensem en el Sant Sopar on abans i tot de seure a taula Jesús va rentar els peus d’un a un als seus deixebles. Servei personalitzat. Les mateixes guaricions de Jesús, segons l’evangeli, eren personals.

Un amic em deia “fixa’t que som masovers”. L’expressió em sembla exacta. Som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc del tot dels béns que tenim, d’una banda perquè hem nascut despullats i despullats morirem i de l’altra perquè tot bé material està gravat per una hipoteca social. I de la consciència que “som masovers”  es deriva també la promptitud. Així com el criat espera obrir la porta puntualment a l’amo, molt més encara l’amic ha d’estar punt d’obrir les portes a l’Amic. Hem d’estar sempre a punt de fer el bé.

Clara d’Assís es prengué seriosament aquest consell de Jesús que hem escoltat a l’Evangeli d’avui: “Veneu els vostres bens i distribuïu els diners entre els qui els necessiten”. Així, despresa de coses supèrflues, abraçada a la dama pobresa va ser exemple de fortalesa. Clara fou companya i amiga de Francesc. Els pobrissons no va confondre pobresa amb misèria: eren prou lliures, prou creatius, prou nous com per anar-se emmotllant cada dia a la voluntat de Déu i per lloar-lo en totes les coses creades. Per això Clara i Francesc eren capaços de viure la perfecta alegria fins i tot en les situacions de més mancança aparent. Déu era el seu tresor. No els calia res més,

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.