Tripijocs

Diumenge XXV de durant l’any

Estimats germans i germanes,

L’evangeli d’avui serveix de preludi al que escoltarem diumenge vinent la paràbola del ric Epuló i del pobre Llàtzer. En tot aquest capítol es fa transparent una idea fonamental: els béns de què disposem en aquest món són de Déu. Ell ens els confia perquè els administrem no sols en profit nostre, si no dels més necessitats.

I en canvi el diner arriba a encegar-nos. Ahir mateix m’explicava un pare salesià el cas d’un enterrament, en el qual mentre estaven posant  encara els maons al nínxol, ja els fills del difunt s’estaven barallant per l’herència a cops de puny. Així són de primaris els sentiments humans davant dels diners.

El Mestre no elogia el frau d’aquell administrador injust, però reconeix que fou hàbil de salvar-se de la misèria quan va veure que s’anava a quedar sense feina i sense llar. I pren aquesta habilitat característica de tants fills de les tenebres per donar un consell a aquells que volem ser fills de la llum, és a dir a nosaltres, els seus deixebles. De vegades quedem sorpresos dels mitjans que s’empren per fer el mal: certa premsa, portals informàtics, editorials, televisió, certs partits polítics...

A la publicitat fer un sol anunci són necessàries tècniques de persuasió, personal, recursos, hores i hores... Potser només per vendre un cotxe o una colònia.  Si totes aquestes energies les uséssim per fer el bé! Si els que només s’afanyen pels béns d’aquest món solen ser tan sagaços, per què en treballar pels interessos de Déu som tantes vegades inhàbils, desganats i maldestres?

El que és de fiar en els béns que valen poc, també ho serà amb els de més valor.

Per això el Senyor ens dóna avui tres consignes:

Generositat. La correcta administració dels béns consisteix a guanyar-se amics, fent bones obres al servei dels més necessitats. No ens emportarem res a l’altra vida, a la mortalla no hi ha butxaques. De vegades ens aprofitem de les necessitats més febles per treure’n partit, pel nostre prestigi o pel nostre benefici personal. Ho hem escoltat a la primera lectura: “per tenir un esclau comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”.

Fidelitat: la fidelitat a allò que és gran es prova abans en la fidelitat al que sembla petit, perquè a ulls de Déu res no és petit. Als Estats Units consideren que el president que no ha estat fidel a la seva dona, no ho podrà ser a la nació.

Llibertat: Déu és l’únic centre de la Vida. Quan servim Déu de debò, no som esclaus de res ni de ningú. Però quan entre Déu  i nosaltres s’interposa la idolatria del diner, perdem la nostra llibertat interior i caiem en la pitjor misèria, la de no tenir més coses que les materials, sense esperit.

El nostre ésser ha de créixer en profunditat i en sentit. Hem d’anar en profunditat d’allò que som, per tal que siguem prudents, és a dir que posem tots els nostres recursos per fer el bé.