sábado, 7 de septiembre de 2019

Rastres del cel


Homilia en l’eucaristia del diumenge XXIII de durant l’any.

Estimat mossèn Miquel, membres de la coral L’Oreneta, estimats germans i germanes,

Enguany la festa del Naixement de la Mare de Déu, tan venerada en aquesta ermita d’Esperança, cau en diumenge. Una feliç coincidència que il·lumina amb resplendors marianes tot aquest any.

Recordo que, de petit, vaig assistir a una professió religiosa de la filla d’uns amics dels meus avis i dels meus pares. La celebració ja de per si llarga, em va semblar llarguíssima en el meu sentir d’infant. En sortir, em va sorprendre veure com la mare d’aquella professa solemne plorava amargament. Vaig preguntar als grans, per què plora? I ells em van respondre: “Per què no la veurà més”. Allò em va semblar molt dur per uns pares, no veure mai més una filla que s’havia fet monja! Mai més. Després he entès que era una manera concreta d’entendre, al peu de la lletra l’evangeli que hem proclamat. Estimar Déu més que els pares significava amb la mentalitat d’altre temps deixar del tot els pares per dedicar-se a Déu. Amb els anys l’Església ha entès que aquest “més” –estimar “més”- no pressuposava un menys. El quart manament de la llei de Déu, honrar pare i mare, és plenament vigent. Tot fa pensar que el mateix Jesús quan va començar la seva vida pública va cridar la seva Mare, ja vídua, com a deixebla. No va trencar la relació amb ella, sinó que fins i tot s’hi va relacionar d’una altra manera...És de sentit comú.

Crec per tant que aquest evangeli, com tot l’evangeli, l’hem de llegir en clau positiva: hem d’estimar molt els pares, l’espòs, l’esposa, els germans... però per sobre de tot hem d’estimar Déu. I per això la mateixa vida religiosa, el sentit de la clausura ha evolucionat evangèlicament, com vam sentir en paraules plenes d’unció dels llavis de la Mare Maria del Mar Albajar i de la Germana Teresa Forcades, fa pocs dies a El Collet de Calonge i Sant Antoni.

Aquesta estimació porta fins i tot a noves formes de paternitat, com la que hem escoltat de Sant Pau envers Onèsim  a qui diu que ha engendrat en la fe estant a la presó. És impressionant pensar que fins i tot quan un es veu privat de llibertat exterior, la llibertat interior continua essent fecunda. Tots en tenim exemples a la ment. I Filemó pot recobrar Onèsim no com esclau sinó com a germà estimat. Per cert que Ònesim significa “el que ajuda”.

Una segona lliçó de l’evangeli d’avui és sobre la previsió. Preveure vol dir veure per endavant i aquesta és una actitud que tots procurem tenir, pensar en el dia de demà, projectar, preparar el futur. Això, a escala planetària és el que Francesc diu: tenir cura de la casa comuna

Hem de preveure però hem de tenir en compte el que hem escoltat al llibre de la Saviesa: els raonaments dels mortals com insegurs, són incertes les nostres previsions. Ara, no podem deixar de preveure el futur de la nostra família, comunitat, parròquia... ni el futur del nostre país.

Preveure diu Jesús vol dir buscar recursos, per acabar la torre i per combatre l’enemic. És dir per culminar un projecte, i per lluitar...

L’evangeli acaba amb una frase un punt enigmàtica: “Així també ningú de vosaltres no potser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.” Aleshores podríem dir mai no podem ser deixebles perquè no renunciarem mai al què creiem tenir perquè ens aferrem a allò que tenim? Mirem de fer-ne també una lectura positiva: oi que quan ens desprenem d’alguna cosa, encara que ens dolgui un temps, després ens fa feliços? Hi ha molta gent que es desprèn generosament de coses ja en vida potser seguint el consell de Sant Pau rebut del mateix Jesús: “Fa més feliç donar que rebre”.

Renunciar vol dir abandonar voluntàriament una cosa que es posseeix o alguna cosa a la qual es té dret. I renunciar vol dir negociar. Quan parlem de la Doctrina Social de l’Església no hem d’oblidar que la DSE a més del diàleg parla de la negociació i negociar vol dir també renunciar, sobre tot quant seguint l’exemple de Jesús a l’evangeli hi ha una desproporció i una asimetria entre els dos bàndols.

Així doncs serem de debò deixebles si estem disposats a abandonar voluntàriament dit d’altra manera “a morir a nosaltres mateixos”, al nostre ego, però obrir-nos al do de l’altre.

La primera lectura del llibre de la Saviesa planteja una conseqüència lògica: “si amb prou feina ens afigurem de les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans qui haurà ha estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel”.
Per tant, amics, si ens mirem amb una mirada de fe les coses que tenim  entre mans, serem capaços de trobar un rastre de les coses del cel. Quan més aprofundim en la realitat i el moment històric que estem vivint, més descobrirem la mà Provident del Senyor.

Maria, la nostra Mare rumiava allò que anava vivint i així va saber descobrir el pas de Déu en la seva vida. Com deia Helder Càmara, era una petita dona en un poble petit però va canviar el curs de la història. A Ella li encomanem avui les nostres renúncies, projectes i negociacions.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.