De pèrdues i troballes

Evangeli XXIV de durant l’any

Estimats germans i germanes:

Tots recordem aquella magnífica imatge del Moisès de Miquel Àngel que es troba a l’església de Sant Pere ad vincula a Roma. La seva mirada té una força extraordinària. És un moment de gran indignació del patriarca, de previ a llançar les taules de la llei sobre el vedell de fosa que els israelites s’havien fabricat després de concloure l’Aliança del Sinaí. Podríem dir que era una santa indignació, justificada; però la primera lectura d’avui ens mostra un Moisès dialogant amb Déu en pla d’igualtat com un amic dialoga amb el seu amic i demanant-li que es calmi i que es recordi dels patriarques i de les promeses que els va fer. I aconsegueix persuadir el Senyor.

També a nosaltres avui ens indigna el comportament de molts. Ens irrita quan veiem tantes persones que se’n van darrera d’allò que idolatren  que porten una vida superficial o que creiem que no compleixen la seva missió com a ciutadans, com a professionals, com a polítics... Probablement tenim raó, però asserenem-nos. També nosaltres ens fabriquem ídols. No deixem en la pregària d’agrair-li al Senyor la seva misericòrdia, la seva fidelitat, el fet que aculli els més petits. I demanem-li com el salmista que creï en nosaltres un cor pur, que faci renéixer un esperit ferm.  

La nostra vida està feta de pèrdues i de troballes. Cada pèrdua comporta un dol, cada retrobament un goig.  Avui l’evangeli ens presenta tres paràboles: l’ovella perduda, la moneda extraviada i el fill pròdig. Però fixem-nos si us plau en quin context les explica: davant de les murmuracions dels fariseus que no podien suportar que Jesús acollís els que considerava pecadors perquè s’irrogaven el monopoli de la justícia. S’assembla a l’actitud d’aquells que s’irriten perquè a l’Església acollim persones descartades, sospitoses, que ningú vol. Creuen que Déu és el seu pare, però s’obliden que és el pare de tots. En canvi aquell convit amb els publicans anunciava la festa que celebra el cor de Déu cada vegada que un fill perdut torna als braços i a la taula del Pare. L’Evangeli d’avui és un elogi de l’amor misericordiós de Déu capaç de posar els ulls i el cor en la misèria humana. D’un Déu que surt a l’encontre, apassionadament, de cada ésser humà, de cada un de nosaltres i que busca amb zel aquell que s’ha perdut perquè se l’estima. La paràbola del pastor que ha retrobat l’ovella perduda, la de la mestressa de casa pobra que ha trobat la dracma extraviada, la del pare que sempre perdona, il·luminen molt bé aquesta manera de fer de Déu. Ja no és l’home que busca Déu: és Déu que surt a l’encontre de l’home de cada un de nosaltres. L’alegria del pastor, de la mestressa i del pare és l’alegria de Déu i dels seus àngels quan retroben allò que havien perdut.

Aquesta setmana hem perdut dues persones d’Església: la germana Núria Giró, badalonina, de la Sagrada Família de Natzaret i mossèn Joan Evangelista Jarque, teòleg, comunicador i cofundador i primer director de Catalunya Cristiana. Tots dos, cadascú en el seu àmbit, el de la vida religiosa i el de la comunicació els considero uns referents lluminosos.  Els hem perdut en aquest món, els retrobarem un dia a la glòria. Mentrestant, fem memòria agraïda del seu llegat. En el cas de sor Núria, una dona excepcional: humil, silenciosa, sempre amb el somriure a flor de llavis, fidel al seu carisma, abnegada. En el cas de monsenyor Jarque, un capellà de cor inquiet –com el va definir el bisbe Sergi en l’homilia exequial- culte, exquisit, un teòleg i un apòstol de la comunicació. Donem gràcies a Déu perquè posa en el camí de la nostra vida aquests testimonis lluminosos.

I recordem-los avui prop de l’altar pressentint que un dia viurem el goig de retrobar-los.