Baraka. Diumenge XIII de durant l'any

Estimats germans i germanes,

Gairebé ningú no estem disposats a perdre res. Aquesta és la veritat. Ni a renunciar. Però la mateixa vida ens va portant petites o grans pèrdues i renúncies. I un s’adona que quan les viu amb amor, aquelles pèrdues esdevenen guanys i les renúncies, ofrenes d’un mateix. I que, a poc a poc, sense esperar-ho, sense saber com, va essent recompensat.

Aquella dona sunamita, d’acord amb el seu marit, li regala a Eliseu una ermita o, avui diríem, un petit apartament a la terrassa. Una habitació amb el més indispensable: un llit, una taula, una cadira i un llum per trobar-se còmode! No cal gaire més. És el sentit profund d’hospitalitat que tenen els orientals, però encara més aquella dona reconeix en el profeta Eliseu un “home de Déu”. Quants gests semblants de generositat en el decurs de la història! I Eliseu no ho refusa, i li retornarà a aquella dona el cent per u, i li promet que passat un any, amanyagarà un fill.

“No avantposeu res a l’amor de Crist,” escrivia Sant Benet, a la claror d’aquestes paraules de l’Evangeli que hem proclamat. I que també ens consten, perquè pensem ¿com puc estimar més a Crist que no veig, que a la mare, al marit, a l’esposa, al fill o a la filla, a l’amic... que sí que veig i que tinc al costat mateix? El sentit és clar i paral·lel al de deixar pare i mare. Els he de deixar sempre que aquests puguin ser un obstacle per seguir Crist, aleshores l’amor de Déu, guanya. Però la mare i el pare són els qui més ens expliquen amb la seva estimació com és l’amor de Déu. Són instruments d’aquest amor.

Baraka és una paraula àrab que significa “el secret d’Alà” en les coses. Però baraka no és una entelèquia, sinó un secret que es materialitza. És fàcilment relacionable amb la fecunditat. Per això, per als musulmans creients, la baraka és per davant de tot i per sobre de tot l’aigua (de la pluja, dels fontanes, dels rius, del llacs...) L’aigua ocupa també un lloc molt important en el cristianisme. Recordem quan Jesús a l’evangeli crida: “qui tingui set que vingui a mi i begui!” (Jn 7, 37). Recordem que del seu costat traspassat brolla sang i aigua. Aquest vas d’aigua que donem als més petits del que parla l’Evangeli d’avui no és solament un gest de bona educació... és el símbol de la vida. De la vida que estem cridats a compartir.

Parlàvem de pèrdues, l’Agustina Cantó, consogra de Mn. Joaquim Vidal, que fou rector d’aquesta parròquia, va morir el passat dia 13 de juny; el seu fill deia “vas néixer per estimar” i ella, l’Agustina, ens va deixar aquests versos:

Que poca cosa som! Tanta follia

per tot el que deixarem,

en un no res i qualsevol dia,

en res en pols ens quedarem.

No som res direm en darrera hora

quan tot el nostre món ja ha finit

però ara, mentre aquesta vida plora

retrobarem la grandesa de l’esperit!