De quina por parlem

Estimats germans i germanes,

Gràcies a tots els que aquests dies us heu interessat per la meva salut i m’heu enviat les mostres de les vostres pregàries i del vostre afecte. Estic patint encara les seqüeles de la pancreatitis. El diagnòstic és clar. I potser fins que no m’operin continuaré tenint molèsties. Entre tant, com diuen “tranquil·litat i bons aliments”. És tot una experiència aquesta d’estar malalt. Molts l’heu viscuda o la viviu. Tots som aprenents de la “ciència del patir”, la última pastoral del venerable doctor Torras i Bages.

No tingueu por, repeteix Jesús tres vegades, i jo em pregunto quina és la por que no hem de tenir? Perquè la por és un sentiment bàsic de l’ésser humà. “La por guarda la vinya” diem en català i, també “la persona covarda de molts mals es guarda.” Una vegada acabada a la missa a sant Francesc m’acomiadava a la porta dels feligresos com tenia per costum. Havia predicat sobre la importància de no tenir por. I una senyora prement-me les mans fort em va dir: “molt bé mossèn, però sap? jo continuo tenint por”. Tenim por a la malaltia o a la mort pròpia o dels éssers estimats, tenim por al futur, por al desconegut... És una por legítima, fruit de la nostra limitació. Ich have angst, jo tinc por. Aquesta expressió en alemany, escrita en lletres negres sobre fons blanc, va ser la pintura convencional que una pintora alemanya va fer per l’església de Sant Pere de Colònia. Un feligrès, esfereït, va anar a trobar el rector i li va dir: “senyor rector, jo vinc aquí l’església perquè tot l’any tinc por i vostè encara m’ho recorda amb aquestes lletres negres.”  Va ser una ocasió perquè el rector, el P. Mennekes, teòleg i educador en l’art, li expliqués que Jesús com a home a Getsemaní, també va tenir por, una angoixa com de mort... la por doncs és humana.

Aquest fragment de la carta de Sant Pau als cristians de Roma, comença amb una expressió que ha motivat cursos sencers: “Per obra d’un sol home entrà el pecat en el món i amb el pecat hi entrà la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar.” Podríem pensar que la mort és un càstig pel pecat. De fet molts en el decurs de la història ho han pensat i molts encara ho pensen. Jesús essent just va tenir la mort dels injustos. En tot cas hauríem de parlar de la mort espiritual, no de la física.

Ara, la por té moltes cares: hi ha pors patològiques, pors gratuïtes, pors justificades i pors injustificades. Una cosa es deriva del capteniment de Jesús a l’Evangeli, ell no es va refrenar per por però tampoc fou un incaute. Jesús ens dirà de qui hem de tenir por. No dels que maten el cos, sinó el cos i l’ànima –la interioritat de la persona i portar-la a la perdició. I la por tampoc no ens pot separar de l’amor de Déu demostrat per Jesucrist. I rebla Sant Pau en un altre punt de la carta als Romans 2, 38-39: “N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders,  ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.”

L’eucaristia és el memorial del seu amor. Deixem que aquesta amor esvaeixi les nostres pors.