Problemes i circumstàncies

Homilia diumenge VI de Pasqua

Dues anècdotes històriques, de dos papes: Un periodista anava a entrevistar a Joan XXIII, avui sant. L’home es va posar de genolls davant del pontífex com manava antigament el protocol. El Papa bo el va convidar benignament a aixecar-se. Com que es resistia, el Sant Pare li explicava: “Estar de genolls va  bé per resar, però no per treballar”.  Ell continuava resistint-se: “Pius XIIè ens demanava d’estar sempre de genolls”. I Joan XXIII, aleshores, més seriós el commina: “Li ordeno que s’aixequi!” I disposat a obeir, però potser no a entendre, el periodista es va alçar tot d’una.

Una altra, més recent. Un capellà de presons, escriptor, el P. Marco Pozza va entrevistar el Papa Francesc. “Com vol que li digui, de vostè o de tu?” li va preguntar amb certa gosadia. El Papa li va dir: “jo començaré tractant-lo de vostè, després passaré al tu i, aleshores, si vol, podem seguir tractant-nos de tu.” Tractar-se de tu, és tractar-se entre iguals.

Me n’he recordat d’aquestes anècdotes, tot escoltant la primera lectura d’avui quan Corneli es prosterna als peus de Pere. La resposta assenyada del pioner dels apòstols és ben vigent: “Jo soc home igual que tu”. Un moment de llum i de foc, talment una Pentecosta en la qual ressonava la paraula de Jesús que hem proclamat a l’evangeli: “ a vosaltres us he anomenat amics”. I és que en l’amistat veritable, no hi ha jerarquies. La única condició és “complir el que ens ha manat” és a dir, estimar amb amor nou, com ell ens ha estimat. És una relació ben diferent de la que s’estableix entre els amos i els servents. I la diferència l’explica el mateix Jesús: “el servent no sap què fa el seu amo”.  És l’exercici del poder, que sovint s’ha de fer en la tenebra, d’amagat, en el secret, amb estratègia, perquè si es fa a plena llum es descobreix i perd pistonada. Ja se sap que informació és poder i que les societats més poderoses són les societats secretes, les que cuinen en l’ombra o en la tenebra... “la fi justifica els mitjans”, una expressió que s’atribueix a Maquiavel, però que en realitat és de Napoleó Bonaparte, el poderosíssim lector de Maquiavel. O com aquella sèrie televisiva Arriba y abajo, en la qual la vida dels senyors i la dels criats discorre en dos plans gairebé paral·lels.

Celebrem avui la Pasqua del malalt. Tots o estem o hem estat malalts, però segur que tots som candidats a la malaltia. És pròpia de la nostra condició. Ara potser ens fan rumiar més les malalties dels infants o de les persones joves. El Xavi Argemí, va néixer a Sabadell el 1995. De petit li van diagnosticar una malaltia degenerativa incurable que ha après a encaixar amb serenor, amb generositat i amb bon humor.  Només pot moure el ratolí de l’ordinador i teclejar sobre el mòbil. Res més. Però ha tingut molta ajuda dels pares,  germans, tiets, cosins i amics. Reconeix que els seus pares, educant-lo per ben morir, l’han educat per viure plenament. El Xavier ha escrit un llibre: Aprendre a morir per poder viure. Petites coses que fan la vida meravellosa que és com un got d’aigua fresca de tan transparent, senzill i afable com és.  En ell afirma que el repte més gran i el que ha tingut més a l’abast, és distingir el que són circumstàncies del que són problemes. Per a ell no caminar, no és un problema, és una circumstància... Diu que una part bastant important de les frustracions que té la gent de la seva edat és que no són capaços de distingir els problemes de les circumstàncies. I  una cosa que és un problema -dificultats en l’estudi o no saber un idioma- la consideren una circumstància. I, en canvi, una circumstància -algun aspecte físic o implicacions de la situació social i política sobre les quals no poden dir ni fer res- la viuen com si fos un problema que poguessin resoldre. El temps que es perd és molt. I és que els problemes s’han de mirar de resoldre i les circumstàncies s’han d’acceptar. Perquè com deia Ortega, “jo soc jo i la meva circumstància”. Hi he pensat avui que celebrem la Pasqua del malalt:  hi ha malalties que són transitòries: són problemes que es poden resoldre. D’altres són cròniques o incurables, són circumstàncies que cal acceptar amb realisme, amb serenor i, fins i tot, amb bon humor, com fa el Xavi.

Deixant que Jesús taumaturg passi per nosaltres amb la santa unció i ens enforteixi, de cos i d’esperit, amb el do de l’Esperit Sant.