Paraula i silenci

Homilia del dia de Nadal 2021

«Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva Paraula totpoderosa,  Senyor, vingué des del tron reial dels cels», diu l’himne litúrgic per celebrar el misteri de l’Encarnació, que és el de la revelació de Déu als homes.  Correspon a l’Antífona del Magníficat de demà 26 de desembre. És un cant molt bell que ens pot ajudar els cristians d’avui a entendre més el Nadal i per comprendre també la nostra vida. Perquè una paraula se senti hi ha d’haver silenci. Perquè se senti la Paraula, en majúscules, hi ha d’haver el gran Silenci, també en majúscules, aquell que coneixen bé els monjos de la Cartoixa. Aquell que nosaltres descobrim quan aprenem què vol dir fer cartoixa, retirar-nos quotidianament en solitud i silenci, estones llargues, per ser no solament cristians, si no cristians contemplatius de realitats; no sols sacerdots, si no sacerdots contemplatius.

Ara bé, el text està pouat del darrer llibre de l’Antic Testament, el llibre de la Saviesa, capítol 18. I aleshores ens adonem que el text literal és molt més violent i, en part, empra el llenguatge apocalíptic en forma de midraix (reinterpretació d’esdeveniments passats). [Busquets]   Comença poèticament però continua així:  «…la teva Paraula totpoderosa, deixant els trons reials, es  va llançar des del cel com un guerrer implacable al mig del país destinat a l’extermini; brandava com una espasa esmolada el teu decret irrevocable. Dreta allà, tocant el cel i trepitjant la terra, ho va omplir tot de mort» (Sv 18, 14-16). Per això aquest text complet, amb tota  el seu dramatisme, m’ha fet pensar en el temps que estem vivint. Un temps de guerra, d’aquesta guerra en parts de la qual parla el Papa Francesc. D’aquesta forma de guerra que és la covid: amb causes que no acabem d’entendre, amb malalts, amb morts, amb confinaments silenciosos... Aquesta guerra que ja afecta totes les nostres famílies i la nostra pròpia vida. Aquesta guerra que s’ha de combatre mèdicament, però també i sobre tot, canviant d’estil de vida.

Que no fou dramàtic el naixement de Jesús? Lluny de la seva terra, amb els hostals plens, sense haver trobat lloc, en una cova-estable, en una menjadora d’animals, enmig d’uns pastors que vivien el ras perquè eren marginats i malvistos per la gent.

Només podem comprendre una mica el moment que estem vivint quan fem silenci. Silenci a la nostra cambra, silenci davant del pessebre. I aleshores sentirem cantar els àngels, un cant de pau.

Però no ho acabarem d’entendre tot fins el dia del nostre traspàs. Així escrivia Karl Rahner, un dels més grans teòlegs del segle XX: «Aleshores, quan tot calli a la mort i jo hagi après i patit tot, aleshores començarà el gran silenci, dins del qual només Tu ressones, Tu, paraula pels segles dels segles. Aleshores totes les paraules humanes s'hauran embotat i l'ésser i la saviesa, el coneixement i l'experiència seran una mateixa cosa: «coneixeré com soc conegut», entendré el que sempre m'has dit: a tu mateix. Cap paraula humana, cap imatge ni concepte no es tornaran a interposar entre Tu i jo. Tu mateix seràs la paraula de l'alegria, de l'amor i de la vida que omple tots els espais de la meva ànima».

És Nadal, és l’hora del silenci. L’hora d’escoltar, per fi, la Paraula.