Viatge cap al Misteri

Diumenge XIII de durant l’any C

Estimats germans i germanes,

Sant Lluc prové del paganisme, d’altres creences i ja no coneix Jesús directament sinó per mitjà del testimoni de la comunitat creient que parteix el pa, del que anomenem “Església”. Però és una església itinerant, en marxa, avui diríem “en sortida...”  L’experiència de Lluc es forja en els viatges, els viatges de Pau, per això Lluc entén la fe cristiana com una missió, una gran missió: la d’obrir camins cap un més enllà.

I desenvolupa el darrer viatge de Jesús en una secció de l’evangeli que comença avui i que va desganant en  deu capítols. Avui n’hem llegit el primer, quan Jesús pren la decisió d’anar a Jerusalem.  Sabia que li quedava poc temps i tenia pressa per evangelitzar.

Avui hi ha ganes de viatjar, i després de les restriccions, encara més. Un viatge comporta somniar, projectar, sortir de nosaltres mateixos, preparar l’equipatge, decidir triar. Quan viatgem cap a un indret desconegut, ho vivim tot amb intensitat. Volem retenir els instants feliços, les escenes que ens commouen, per fer-los eterns en el nostre cor. Cada viatge és una aventura...És ben diferent viatjar sols que fer-ho amb altres...  També hi ha entrebancs i complicacions, portes obertes i fracassos. De tot aprenem, en tot viatge aprenem. Tot viatge té molt d’aventura.  Avui hi ha molta mobilitat entre la població juvenil... també hi ha molts desplaçats que es veuen impel·lits a deixar els seus llocs d’origen. Cada nou projecte que emprenem, és una aventura que pot arribar o no a bon port, però de la qual sempre aprenem. El doctor Jordi Gol deia que hauríem de viure la nostra vida amb la mateixa intensitat que els viatgers. Ben mirat, tota vida és un viatge. Escrivia Víctor Hugo que viatjar és néixer i morir a cada passa.

Tot viatge implica una decisió. Hem escoltat com Jesús pren la decisió amb determinació. És molt important decidir. És molt important sortir d’un mateix i posar-se en camí. És un camí que té una meta.  Un camí on no tot és planer. Per exemple, era una audàcia demanar de fer estada amb samaritans que eren pels jueus odiats i incòmodes. Lluc veu en aquest gest un signe d’universalitat. La negativa crispa a Joan i a Jaume que, pel seu caràcter fogós, tenen el sobrenom de fills del tro. I Jesús els renya: “No sabeu de quin esperit sou!”  De l’autèntic esperit en parla avui la segona lectura: “si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres, però si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos”. La crítica, la murmuració, les renyines fútils ens fan perdre molt de temps. D’altra banda no trobar-se ben acollit et fa identificar amb Jesús quan diu que el Fill de l’home no té on reposar el cap.

Per seguir aquest camí al qual el Senyor ens convoca de vegades ens sentim molt ben disposats, però ens van sorgint entrebancs i contratemps que ens fan mirar enrere, amb nostàlgia. “Deixa que els morts enterrin els seus morts.” Què ens vols dir Jesús amb aquesta expressió tan dura? Sabem que tota resurrecció exigeix una mort prèvia. Hi ha persones vivents que tenen l’ànima morta i que no ens acompanyaran mai en cap aventura. 

Avui molts projectem viatges i sortides, avui  veiem el nostre itinerari vital amb més profunditat, valorant cada instant, cada persona que Déu ens posa al davant, cada presència, cada absència i cada nou esdeveniment. Tinguem la certesa, com Ignasi de Loiola que caminem en companyia de Jesús. I repetim-li a la presència del Senyor, prop de l’altar, des de la certesa cordial del salmista: “m’ensenyareu el camí que duu a la vida joia i festa a desdir a la vostra presència, al costat vostre delícies per sempre.”