Centenari del naixement de Pere Caner Estrany (1922-2022)

Pere Caner Estrany (Calonge, 23 de juliol de 1922- Calonge, 18 de juny de 1982).

Acte al cementiri nou de Calonge

Dissabte 18 de juny de 2022

[A l’entrada del Cementiri]

Paraules de Mn. Jaume Aymar i Ragolta, president del CEC Colonico

 

Alcalde,

nebots d’en Pere Caner,

arxivera municipal,

membres de Colonico,

amigues i amics:

Estem emocionats.  Avui comencem els actes commemoratius del centenari d’en Pere Caner Estrany, un mestre i referent per a molts de nosaltres. Tal dia com avui, 18 de juny, hauria fet cent anys, però com diu Josep Gil, teòleg: “els nostres morts no envelleixen”.

És la primera vegada que Colonico, de manera institucional, organitza una ruta pel cementiri. Però estic segur que a en Caner aquest format cultural li hauria abellit, perquè ell era un gran caminador i va deixar plantejades fins a vint rutes pel municipi, recollides al seu llibre Calonge, la terra i l’esperit. Guia literària de la Vall de Calonge [1], amarat de poesia.

Diu el filòsof Joaquim Maristany, que per conèixer un poble n’hi ha prou amb conèixer dos indrets: el mercat (la ciutat dels vius) i el cementiri (la ciutat dels morts). I aquí tenim un mercat molt antic, ja de temps de Jaume i que per privilegi seu s’ha mantingut des del segle XIII, és a dir durant vuit-cents anys, els dijous. El mercat és un lloc sorollós, bigarrat, de colors vius, itinerant, de trobada, d’intercanvi, de recerca de la qualitat... La gent s’hi expressa, hi enraona, compra, ven, riu i s’enfada.

El cementiri, en canvi, és un indret de silenci, de quietud, on el blanc predomina, on hi ha epitafis que són els missatges que els morts ens adrecen als vius o que expressen la confiança en una vida més enllà de la vida. Els epitafis, quasi són perennes. Hi ha també fotografies fetes en esmalts de moltes persones que ens són conegudes, que ens evoquen molts records, moltes històries de vida...

A la vall de Calonge hem tingut cementiris ja prehistòrics: els dòlmens i els menhirs -que en Caner i els seus companys van contribuir a salvar- tenien funció funerària o de culte als avantpassats. Ja des d’època històrica hi havia el cementiri de l’església de Sant Martí, el cementiri de l’Hospital, el cementiri vell de Sant Nazari i, finalment, aquest cementiri del Pla, amb inhumacions de tot el municipi de mar a muntanya i al bell mig del pla.

Avui visitarem el senzill nínxol on reposen les despulles d’un home que va morir a punt de fer seixanta anys i que es deia Pere Caner Estrany, era mestre, estudiós, erudit, poeta, cofundador de Colonico. Prop seu, la despulla de la seva esposa, la Dolors Hubach Vilarodà, també mestra i presidenta del Colonico.

Però abans, i fent camí, com a pelegrins en un món que passa de pressa, volem honorar també la memòria d’altres persones que formaren el paisatge vital d’en Pere: els qui ell va reconèixer com a mestres, Patrici Clara i Pere Casademont Salvador. I els seus amics i col·laboradors, membres que van impulsar i formar part de la primera junta de Colonico i que anomeno per ordre alfabètic de cognoms: Jordi Casademont, Josep Cargol, Tomàs Echevarría, Josep Gendrau, Manuel Clara, Lluís Vilar, Maria Vilar, Pere Viñals. Tots ells ens han passat al davant, deixant moltes lliçons de vida.

Visitar el cementiri és una font de dades de naixement i defunció, de manera d’acarar la mort... I és realment terapèutic. Deia Joan Capri, amb el seu humor transcendental, que si teniu algun deute amb Hisenda i porteu l’inspector a passejar pel cementiri, en sortir us dirà: “Mireu, si no ho pagueu vos, ja ho pago jo”.

Fa uns cent anys. Un dia, hi hagué a Colonge un enterrament. Quan havien d’aparedar el nínxol van faltar maons i  un dels dos paletes se’n va anar a vila a buscar-los. L’altre es va asseure dalt de la tàpia a fer el cigarro. Bufava la tramuntana i la camisa blanca li voleiava. Era l’hora foscant que en Varisto “Bronca”[2] tornava de treballar de Palamós pel camí del cementiri. Ja des de lluny, li va semblar veure una cosa estranya i el cor se li va agitar, però es va dir: “hi passes cada dia, no tinguis por”. El paleta que el reconeix i de la tàpia estant, li crida: “Varisto, com anem?”. Diuen que en cinc minuts va tornar a ser a Palamós.

Moltes gràcies, Sergi Alpiste, perquè amb la teva música dius tant o més que el que puguin dir totes les paraules plegades.

I gràcies a tots els qui heu vingut aquest matí, a recordar, a aprendre, a agrair i a pregar.

 

[Davant del nínxol d’en Pere i la Dolors]

Sonet agraït amb doble estrambot a Pere Caner i Estrany.

 

Ja som aquí al mig del Pla calongí,

blanc indret de mort i de recordança;

els pelegrins passen prest pel camí

cercant corrent el destí amb frisança.

 

I tu, mirant-nos amb un esguard fi,

dius que abandonem dols i recança

i als acords magistrals del violí

fem que avui tot sigui pau i gaubança.

 

Amic dels teus amics, sempre afable,

mestre contemplatiu de la natura

i esgratinyador insubornable:

 

ajuda’ns a excavar la consciència.

Sols pels viaranys eterns de la cultura

construirem ardits la convivència.

 

Amics, la història no ha pas mort

viua fa superar tota dissort;

 

ens ho va ensenyar a tots el bon Pere

que allí dalt, amb la Dolors, ens espera.

 

---

[1] P.CANER, Ed. Centre d’Estudis Calongins “Colònico”. Amb l’aportació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Portada Jacint Morera. Calonge, 1984. És el capítol desè de La Vall de Calonge, publicat amb posterioritat.

[2] Evarist Castelló Carbonell, era l’home més trapasser de Calonge. Pare de la Rosina, de la llibreria. Anècdota explicada per Maria Carme Pibernat.