Tots Sants 2022

 

Qui són els que anomenem sants? Així com afirmem que Crist es feu en tot igual que nosaltres excepte en el pecat, els sants són homes i dones iguals que nosaltres fins i tot en el pecat. Santedat no és sinònim d’impecabilitat. Quan diem que l’Església és alhora santa i pecadora, estem dient que els sants foren també sants i pecadors a la vegada.  En el decurs de la història de l’església hi ha hagut molts conversos: sant Pau, Sant Agustí, Sant Ignasi...sants que han fet canviar el rumb de moltes vides. El Papa Francesc parla dels “sants de la porta del costat”. “M'agrada veure la santedat al poble de Déu pacient: en els pares que crien amb tant d'amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts, en les religioses ancianes que segueixen somrient. En aquesta constància per continuar endavant dia a dia, veig la santedat de l'Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat de la porta del costat, d'aquells que viuen a prop nostre i són un reflex de la presència de Déu, o, per fer servir una altra expressió, la classe mitjana de la santedat” (Gaudete et Exsultate ,núm. 7)

Al Glòria hem proclamat que Déu és l’únic sant. Tots els altres ho són per participació. En una ocasió, em van presentar una religiosa amb un càrrec d’alta responsabilitat mundial. Recordo que em va dir: “no n’hi ha prou amb ser sacerdot, el que cal és ser sacerdot sant”. Em va trasbalsar perquè jo era i soc conscient que soc pecador. I que tenia més vocació de sacerdot que de sant. Crec que la santedat és gràcia el que és realment important és viure a fons la vocació. I si es viu en plenitud un es va atansant progressivament a la santedat. Hi ha ordes religiosos, com els jerònims, que gairebé mai no canonitzen els seus membres, perquè consideren que sí viuen en plenitud la seva condició de monja o de monjo, ja són sants.  En canvi en el decurs de la història de l’Església hem qualificat de sants i santes  moltes realitats: així parlem de la Santa Missa, el Sant Rosari, el Sant Misteri, la Santa Quaresma, els dies Sants... (tots els dies són sants i bons si vivim en gràcia de Déu!) I hem abusat perquè hem qualificat de sants i santes també realitats més polèmiques, així s’ha parlat de la Butlla de la Santa Creuada o del Sant Ofici, que era la Inquisició... Reservem la santedat i la glòria a Déu i minimitzem qualificatius.   De petit llegia els models de santedat del P. Arderiu. Tot i que eren un estímul, sovint m’esgarrifaven. Trobava poc natural que els sants dormissin tan poques hores, a terra, o amb una pedra per coixí.  Es deia fins i tot: “tres horas duerme el santo/cuatro el que no lo es tanto”. Jo crec que dormir les hores necessàries no lleva pas la santedat, al contrari. Tinc un amic que diu que si manté l’alegria és perquè sempre ha procurat dormir les hores que el seu cos necessita,.

També en llenguatge popular es parlava de “fer la santíssima” una expressió que tenia connotacions d’inoportunitat i molèstia persistent i que estava en les antípodes de la santedat.

Diu Segundo Galilea, teòleg xilè, que el sant és aquell i aquella que ha aconseguit integrar dues experiències: té una consciència aguda i permanent de la seva misèria; sincerament es considera més infidel i pecador que els altres. Aquesta consideració no és il·lusòria, té una base ben objectiva, perquè percep amb la mateixa intensitat els dons continus i especials que ha rebut i la tebiesa de la seva resposta. Però paradoxalment això mateix el duu a créixer en l’amor i en la confiança en Déu i Déu acaba per dominar la seva vivència espiritual.

La bona notícia del que avui celebrem és que d’aquests n’hi ha hagut molts, moltíssims, perquè la vocació a la santedat és universal.