Testimonis del món nou

Estimats germans i germanes.

Vivim immergits en el misteri. I ho podem constatar cada dia, quan els esdeveniments, les trobades inesperades, els fets nous ens interroguen, ens sacsegen… tot el que ens passa, ho podem llegir en clau de fe. I descobrir com el Senyor ens pica l’ullet i posa en qüestió les nostres excessives previsions. I això desvetlla en nosaltres el temor de Déu del qual parla el profeta Malaquies a la primera lectura que hem proclamat que no és la por de Déu, si no que és el principi de la saviesa. El temor de Déu és un dels set dons de l’Esperit Sant, el do que ens salva de la supèrbia de creure que estem sols en l’univers. El llibre dels Proverbis diu també que el temor de Déu és avorrir el mal: “Déu avorreix la supèrbia i l’arrogància i el mal camí i la boca perversa”. Els que temen el Senyor no es deixen enganyar pels profetes de calamitats. Tot el que Jesús anuncia: persecucions, terratrèmols, epidèmies i fam ha passat en el decurs de la història i continua passant avui. Tot el que no poden controlar. Però també en un altre lloc de l’Escriptura l’Apòstol diu que res no podrà separar-nos de l’amor de Déu: ni les persecucions, ni la fam i la nuesa, ni la mort sagnant. Perquè l’important és com vivim allò que passa i com fem experiència d’aquest amor que ens depassa.

En una pel·lícula sobre la vida de Jesús, en l’escena de l’hort de Getsemaní, apareix un dimoni que va vestit amb esmòquing. És un d’aquells dimonis elegants que el Papa Francesc diu que són els que més tem. I li fa veure amb una ràfega tot el que passarà a l’església en el decurs de la història: persecucions, martiris, tortures, croades, inquisició, fams, guerres, exterminis... I li pregunta de què servirà Jesús el teu sacrifici? No val la pena!  La temptació de desertar, de fugir, la temptació en la qual tots podem caure.

Aquests dies hem llegit que el Papa Francesc està amoïnat per alguns seminaris del nostre país.  Perquè els preveres que en sortiran, que ja estan sortint, han de ser referents per les comunitats i no poden viure replegats en les seves seguretats en un món apart i allunyats de la mateixa gent que tenen confiada. La por és la que porta a l’integrisme. En lloc d’una església replegada en si mateixa, en la seva zona de confort, hem de viure una església en sortida, esperançadora, que aplegui... I els preveres i els laics compromesos hem de sortir d’estar a prop de la gent. Han d’anar allí on la gent viu: al carrer, a l’hospital, a l’estadi, al centre cívic... Recordo que un bon formador de vocacions adultes al sacerdoci els propiciava que els futur preveres  que tenia confiats assistissin als parts i als moribunds. Veure el principi i el final de la vida, ajuda molt a viure-la en plenitud.

Siguem sinodals amb fets concrets. No fem només una aparença de sinodalitat, un títol després del qual no hi ha cap contingut. No fem com aquelles empreses que usen el màrqueting per a promoure la percepció que els seus productes, objectius o polítiques són respectuosos amb el medi ambient, quan en realitat funciona de manera oposada, no fem a nivell eclesial això que en diuen ecoblanqueig (greenwashing).

Avui, en aquesta sisena jornada dedicada als pobres tenim una bona notícia: demà el bisbe Javier beneirà els nous locals de Càritas Badalona, al carrer Sant Marc 29, al barri de la Salut. Els pobres que truquen a les portes del nostre cor, que ens sacsegen, que ens ensenyen tantes coses. Hem d’acompanyar-los en els seus processos, sovint llargs. I ho hem de fer en equip, colze a colze, els qui en tenim vocació, els voluntaris i els professionals.  Germans i germanes, seran els pobres que haurem estimat i servit  els qui ens sortiran a rebre un dia en el Regne.