Aprendre a elogiar

Estimats,

Les benaurances revelen una manera de pensar en positiu. Són lloances. Jesús lloava Déu i lloava els germans, especialment els més petits o els més llunyans. I avui de lloances n’hem proclamat 9, però n’hi ha més de cinquanta als evangelis: “Feliç tu que has cregut...”, “Feliços els qui creuran sense haver vist...” “Feliços els vostres ulls que han vist, les vostres orelles que han sentit...” I encara mirem com Jesús lloa la fe del centurió, de la dona siro-fenícia, o lloa a Natanael... Quan tantes vegades ens fixem en les coses que no van bé, l’estil cristià, l’estil de Jesús, el nou estil de convivència humana, és lloar totes aquelles que sí que van bé. Hem de ser capaços de lloar els altres, de veure allò de positiu que tenen i hem de ser capaços, també, de rebre una lloança. De la mateixa manera que nosaltres lloem el Senyor de bon matí en la pregària de laudes, que vol dir això, lloes, lloances, de la mateixa manera que el magnifiquem units a Maria en la pregària de vespres, igual que donem glòria a Déu cada vegada que celebrem l’eucaristia, així també en la nostra vida quotidiana hem de lloar els altres, fins i tot aquells amb qui tenim una relació més tibant.

Ahir mateix, al Vaticà, el Papa Francesc va rebre un grup de capellans de Barcelona que acompanyen joves. Hi havia també algun diaca i alguns laics, fins i tot una laica, Maria Àngels Arrabal que treballa tan activament a Sant Josep de la Muntanya. Entre els preveres, hi havia el nostre estimat mossèn Richard i el rector de Sant Josep, mossèn Andreu. El bisbe Sergi Gordo, en nom del cardenal Omella que no va poder assistir a l’audiència, per d’altres compromisos, i en nom del bisbe Javier Vilanova, li va dir al Papa: “en la nostra arxidiòcesi i de forma especial en la pastoral dels joves, estem assistint, gràcies a Déu, a un despertar en la fe, a desgrat de les dificultats.”  Sí bisbe Sergi, en som testimonis aquí a la nostra parròquia quan des de 2015, amb l’impuls de mossèn Marc Labori, es va crear un grup de joves de Santa Maria i de Sant Josep que divendres a la nit, aquí mateix, a la Capella del Santíssim, durant la pregària d’adoració pregàvem pel fruit d’aquest encontre vostre amb el Papa. També ahir al matí, en el recés mensual de la Família Missionera Verbum Dei, celebrant els seixanta anys de la seva fundació pel prevere Jaume Bonet, ens uníem en esperit a aquest encontre amb el successor de Pere. Germans, quan ens fixen en les coses que no van bé en l’església universal i en la nostra església local, ens equivoquem. Només quan ens fixem i posem de relleu allò que és positiu, estarem en condicions de dir allò que no va bé.

No tothom ho sap fer. Natanael no va entendre l’elogi de Jesús. Conec persones que són incapaces d’elogiar ni de rebre un elogi. Es molesten. Es pensen que perquè els lloes, els estàs adulant, estàs buscant d’ells alguna cosa i vas per interès... Passava amb una feligresa, ja gran, mare de família. Una dona culta, generosa i abnegada, compromesa en grups parroquials. Cada vegada que un altre li feia un elogi es molestava. Fins que un dia li vaig preguntar perquè. I ella va ser sincera, em va dir “miri mossèn, és que de petita la meva mare sempre em va dir les coses que feia malament, mai les que feia bé. Per això ara no entenc ni suporto cap elogi.” I vaig pensar que fa anys aquesta era una pedagogia errònia molt sovintejada entre nosaltres: Als nens se’ls ha de dir les coses que no fan bé, les que ja fan bé, per què dir-les? Educats en el voluntarisme, quan et deien el que no feies prou bé, t’esforçaves per obrar millor. Als nens i nenes d’avui serveix de ben poc dir-los el que fan bé i el que no fan bé. Es queden iguals, perquè pensen “jo soc així”. Hi ha pedagogs que diuen que per ajudar-los a créixer cal primer posar en relleu allò que fan bé, per poder-los dir allò que encara no fan prou bé, allò que com diem en català, encara no fa el pes.  

I això que passava amb la relació dels adults i dels infants, passa a tots nivells.

Les benaurances, els elogis consoladors de Jesús als pobres, als qui plorem, als qui mirem de ser humils i potser només ho som aparentment, als qui voldríem ajustar-nos a la voluntat de Déu i acabem fent la nostra, als qui posem els nostres ulls en la misèria de l’altra i ens descuidem de mirar la nostra. Les benaurances els elogis a aquells que estem cridats a purificar la nostra visió interior, els qui voldríem pacificar i de vegades el que estem fent és enfrontar. Les benaurances, el consol de tots aquells que en el decurs de la història han estat víctimes de la persecució i encara avui mateix quan hi ha més màrtirs en el món que en totes les persecucions dels primers segles (ho diu el Papa Francesc), consol d’aquells que no gaire lluny d’aquí, pateixen una persecució encoberta per part dels fonamentalistes de tota mena que els pot portar a la mort.

Germans fem nostres aquells versos de mossèn Manel Tort, capellà de Barcelona que cito de memòria: “benaurats els qui saben que és la llar, la casa benaurada dels seus pares” “benaurats els qui viuen estimant, i no temen els jorns de pedra o pluja”, “benaurats els qui són els benaurats de qui parla Jesús a l’evangeli.”