Exsangüe

 Solemnitat del Cos i de la Sang 2023

Estimats germans i germanes,

Hi ha una frase popular que es diu d’una persona quan és excessivament tranquil·la, mancada d’energia, diem que aquesta persona “no té sang a les venes”. També parlem de “tenir sang d'aigua” i “que el vi fa sang”. En castellà té el mateix sentit. Tots en coneixem d’aquestes persones, sense sang, de manera que com diu un autor hi ha morts que són vius, i hi ha vius que són morts (A.Aya). I en positiu, Josep Maria Sagarra, el poeta parlant del patró de la Corona d’Aragó, de Rússia i d’Anglaterra, Sant Jordi, diu que:

“La rosa li ha donat gaudis i penes

i ell se l’estima fins qui sap a on;

i amb ella té més sang a dins les venes

per poder vèncer tots els dracs del món.”

El cristianisme, com diu el gran hel·lenista Antoni Bosch-Veciana, és una fe de corporalitat. Quan distribuïm la comunió diem: “El cos de Crist”, no “l’esperit de Crist”, no “l’ànima de Crist...” Però què és un cos sense sang? És un cos exsangüe, és a dir un cos mort, perquè la sang, ja en el judaisme, és el símbol de la vida. I un cos exsangüe, per definició, no pot sobreviure.  

La carta de Sant Pau als cristians de Corint que hem proclamat, parla de la sang i del cos. Curiosament, amb aquest ordre, primer la sang i després el cos: “El calze de la benedicció que nosaltres beneïm... ¿no és potser comunió amb la sang de Crist?”.

Jesús a l’evangeli encara rebla el clau: “si no mengeu la carn del fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres”, “qui menja la meva carn i beu la meva sang”, “qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna...” Rellegiu-la, si us plau, el Senyor sempre parla del cos i de la sang, són indissociables.  Encara que històricament la sang sembla que s’hagi anat esborrant i de molt antic hem parlat i encara parlem del Corpus i mai del Sanguis, Corpus és la festa del Cos i de la Sang de Crist. No obstant, en la gran majoria de les celebracions eucarístiques de les parròquies els fidels només combreguen amb el pa consagrat. En canvi, en les comunitats contemplatives, se sol combregar sempre amb les dues espècies: pa i vi. Havent-ho conversat amb alguns de vosaltres, a partir d’aquest diumenge, a la Parròquia, oferirem la possibilitat que tothom que ho desitgi, amb la deguda veneració, pugui combregar amb les dues espècies. La comunió esdevé així més significativa i cobra plenitud de sentit la pregària: “hem combregat amb el Cos i la Sang del vostre Fill. ” Certament que això demana una adequada pedagogia i que hi ha persones que per motius de salut no poden beure vi, però en una comunitat madura aquesta praxi hauria de ser habitual.

Aprofito per dir hi ha persones que us estimeu més que el sacerdot o el ministre extraordinari us doni directament la comunió a la boca: és perfectament legítim, però us preguem que, en la mesura del possible, combregueu al final, especialment per motius higiènics. Cada vegada que us donem la comunió a la boca, el ministre es rentarà les mans amb gel hidroalcohòlic. D’altres que, per intolerància, només podeu combregar amb pa sense gluten, teniu també la possibilitat de fer-ho directament amb el vi. És més, si en una celebració per imprevisió, s’acabessin les hòsties consagrades i hagués quedat una mica de sanguis, barrejant-lo amb vi, tots els qui ho desitgen podrien combregar, sense anar-se’n dejuns.

Tinc amics a qui els agrada especialment el vi a taula. Algunes en beuen dues i tres copes. D’altres potser sense saber-ho s’han alcoholitzat. Fa anys deien que per cada drogoaddicte hi ha deu alcohòlics. No ho sé.  Un servidor no en bec gaire de vi a taula en solidaritat amb les persones que convisc: algunes tenen prohibit l’alcohol per motius mèdics i d’altres per motius religiosos, però entenc que d’altres visquin la cultura del vi, com diu J. Le Goff, tan mediterrània. Ara tot amb moderació i eutrapèlia, la virtut de la moderació.

Preguem que en les nostres celebracions es faci visible el que cantem: “quan el vi, bevem al teu entorn, apropem el temps del teu retorn.”, però sobre tot, no fem comunitats exsangües, mancades de sang, apàtiques, recloses en elles mateixes, més pendents del que fa el veí que de la pròpia llar, més atentes a la palla que hi ha a l’ull del germà que no de la biga que hi ha en el propi. Una comunitat exsangüe és exactament el contrari d’una comunitat sinodal.

Ens alegra que demà diumenge presideixi l’eucaristia de les 9 del matí, per primera vegada des que fou ordenat, el bisbe David Abadias i que administri el sagrament de la confirmació a alguns adults i joves de la nostra comunitat (el Manel, la Carol, el Miquel...). Novament demà aquí es farà visible l’església sinodal perquè hi participareu els laics i el bisbe, preveres i consagrats que estem al vostre servei. Donem-ne gràcies a Déu i demanem-li a l’Esperit Sant que inspiri aquest nou pastor, el bisbe David, i el faci cada dia més “segons el Cor de Jesús”. I es tornarà a fer visible a la tarda, quan els membres de la comunitat pastoral de Badalona recorrerem novament els carrers de Dalt la Vila. Amb un cos que vol ser un amb el Cos de Crist, amb una sang que vol ser una amb la Sang de Crist.