La dignitat de la persona.

 

La dignitat de la persona.

(Conferència)

Federació de Cristians de Catalunya

Associació d’Amics de Sant Ramon de Penyafort

Institut Emmanuel Mounier de Catalunya

Dilluns, 31 de març de 2025, Sant Guiu

 

Domine non sum dignus.

La primera vegada que, de petit, vaig sentir aquesta paraula “dignitat” va ser en negatiu:  “Senyor jo no soc digne que entreu a casa meva.” Abans de la darrera reforma conciliar, la repetíem tres vegades. Anys després vaig saber el non sum dignus, era una fórmula llatina que s’usava fins i tot en el llenguatge col·loquial. D’on prové? De les paraules que el centurió romà diu a Jesús quan el Senyor s’ofereix per anar a casa seva a guarir el seu criat. Aquell pagà no es considera digne que el Senyor entri a casa seva. Per què?. La paraula grega pais, traduïda per servent o criat, és en realitat amant[1]. I aquesta era una raó per la qual el soldat romà no volia que el jueu Jesús entrés a casa seva.

La segona vegada que vaig sentir la paraula “dignitat”, fou quan la promulgació de dignitats que feien els pares jesuïtes dels quals vaig ser alumne. Una magna celebració que s’havia fet al Palau de la Música Catalana i que després es feu a un dels edificis més emblemàtics de la Companyia, l’anomenat Fòrum Vergés,[2] a Balmes/Rosselló, actualment seu de la Universitat Pompeu Fabra, Les dignitats de les promulgaciones eren emperador, príncep, digne de menció... etc. L’assistència a aquest acte que es feia al final de cada trimestre era estrictament obligatòria. Es deien poesies i hi cantava l’orfeó Laudate per trencar una mica el tedi d’anar proclamant dignitats, repartint medalles i cordons que en alguns casos, s’havien de retornar al final de l’acte. Alguns alumnes, mai no eren dignes de res.  A ulls d’ara ens sembla un sistema anacrònic, fins marginador. No crec que respongués a la ratio studiorum de la Companyia de Jesús. La dignitat estava en funció de determinat caire diferencial. Era una dignitat, un honor que s’atorgava o es reconeixia.  I aquí hi ha un element positiu: la dignitat ha de ser lloada. Hem de recuperar el sentit de la lloança. Lloança no és adulació. Lloança és reconeixement agraït del do. El nostre tarannà català és molt sobri a l’hora de fer lloances. La pedagogia tradicional subratllava que el que cal és fixar-se en allò que no va bé i així es cau en la unilateralitat. La lloança sincera, el reconeixement afavoreix l’autoestima i enalteix la dignitat de la persona. En això anaven ben encaminades les promulgacions de dignitats.

La santa indignació

Però a casa sentia sovint una paraula que semblava tot el contrari: indignar. La deia sobre tot el meu pare, em vaig indignar, estic indignat...certament la feien sinònima d’enfadat, enutjat, però naturalment tenia els seus matisos. Indignat volia dir ferit en la pròpia dignitat. Potser volia dir que un hom s’havia omplert de dignitat per donar una resposta aïrada a aquelles persones o circumstàncies que havien atemptat contra la seva dignitat? Altra vegada hi havia implícit el tema de l’honor. El pare responia a la indignació de manera aïrada.

Recordo també d’infant veure gravats on Jesús apareixia indignat, expulsant els mercaders del temple. Em resultava del tot incomprensible. Si Jesús era bo, pacífic, com podia ser que actués d’aquella manera tan aïrada i fins i tot violenta que em feia pensar en la del meu pare terrenal? El doctor Isidre Gomà Civit, insigne biblista i un dels meus millors mestres a la Facultat de Teologia de Catalunya, secció de Sant Pacià, comentant aquest passatge, deia que aquell incident del temple de Jerusalem no devia ser tan greu, perquè  la guàrdia del temple hauria reaccionat i no constava que hi hagués hagut cap mena de reacció. Però el que és cert és que Jesús estava pregonament indignat per un motiu que ell mateix explica: el temple  -símbol del seu cos i per tant de tots els nostres cossos- havia estat profanat, convertit en una cova de lladres. El Dr. Antoni Bosch Veciana, eximi hel·lenista, expert en Plató i professor també de la Facultat de Teologia, diu que el cristianisme és en el seu origen una fe de corporalitat. Jesús en el darrer sopar va dir: “això és el meu cos, aquesta és la meva sang.” No va dir: aquest és el meu esperit, aquesta és la meva ànima...Va parlar de carn i de sang, amb gran escàndol dels seus paisans.

Cossos exsangües

Permeteu-me una acotació: avui em resulta incomprensible com a les nostres eucaristies ens hem centrar en el pa sagrat i, majoritàriament, hem descuidat el vi, per motius pretesament higiènics. Habitualment només el sacerdot i els ministres de l’altar i aquests encara no sempre, combreguen amb el sanguis. Tot i que l’antiga festa del Corpus s’anomeni ara Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, pels nostres carrers i places, continua passejant només la custòdia amb el pa blanc de la patena.  És que hem oblidat que a la Basílica del Pi hi ha una capella dedicada a la Sang? És que desconeixem el miracle d’Ivorra?[3] És que no tenim en compte que a l’Eixample de Barcelona hi ha la parròquia de la Preciosíssima Sang? Els qui ens diem cristians hauríem d’estar indignats, perquè tots tenim el deure (perquè tenim el dret) de combregar amb el cos i la sang de Crist.

Digníssimes autoritats

Un dia vaig sentir que el doctor Jubany, en començar una homilia, protocol·làriament, es va adreçar a les “digníssimes autoritats”. Ho vaig trobar intel·ligent. Era una manera d’evitar el tediós discurs de mencionar una a una les persones destacades que hi havia aquell dia a l’església. Evidentment era una fórmula retòrica. Parlar de la digníssima mare abadessa, com es troba en alguns textos de català antic, és com parlar després de l’eminentíssim, l’il·lustríssim o l’excel·lentíssim senyor, uns tractaments gairebé oblidats.  

En una dedicatòria manuscrita a la gran pianista Maria Canals Cendrós, penjada a l’acadèmia musical que dirigia a la Gran Via de Barcelona, vaig llegir: “A Maria Canals, digna filla de sos pares.”  L’ús en aquest cas semblaria justificat. Tals pares, tal filla. La filla era digna dels seus pares. Hi podia haver un lleu matís d’ironia, perquè la senyora Canals era una persona de gran vàlua, però alhora molt autoritària.

Parleu-nos de dignitat

En definitiva, els termes dignitat, digne, per a mi estaven carregats de connotacions jeràrquiques. I indignat m’evoca encara el concepte de baró ofès.  L’ús jurídic del terme, que és el que em demana l’amic Xavier Puigdollers, era absent del meu vocabulari habitual.

En una ocasió, el Dr. Antoni Matabosch, aleshores delegat d’apostolat seglar, em va demanar que fes una conferència sobre la dignitat. Recordo que vaig començar citant sant Agustí quan a les Confessions parla del temps: “Què és el temps? Quan ningú no m’ho pregunta, ho sé. Quan algú m’ho pregunta, no ho sé.” El mateix em passava -i encara em passa amb la dignitat. I crec que ens passa a molts. Tots tenim clar de què parlem quan diem dignitat però que no ens ho facin explicar.

La idea de la dignitat de  qualsevol ésser humà més enllà de les seva condició i estatus social és present en diverses fonts gregues i judeocristianes. En la nostra parla, la paraula “dignitat” la trobem ja a les homilies d’Organyà, un dels textos més antics escrits en català. També en Ramon Llull, la dignitat era un grau d’altesa jeràrquica. A partir de la modernitat es va anar imposant amb més força i un dels autors que hi va contribuir fou Kant que va sostenir que la dignitat és el fonament de l’autonomia, la capacitat de cada ésser humà per donar-se a si mateix les normes i decidir per ell mateix. [4]. Es tracta d’un terme polisèmic, com un diamant amb moltes cares. Una és aquesta de l’honor, l’honor que es reconeix, en el cas de la promulgació de dignitats o de la salutació protocol·lària o l’honor que és vulnerat en el cas de la indignació.

Dignes d'ésser estimats

Un ús existencialista del terme, és afirmar que tota persona és digna de ser estimada “pel sol fet d’existir” com escrivia el meu mestre, Alfred Rubio de Castarlenas (Barcelona, 1919-1996). Som muntanyes d’existència sobre la vall del no res. Aquesta seria una base filosòfica del terme dignitat. Una base humana comuna i acceptable per persones de tota creença. Hi ha una congruència entre dignitat i ser subjecte d’estimació. En aquest sentit, la dignitat seria el dret i el deure -perquè dret i deures estan en correspondència- que té tota persona de ser acceptada, respectada i reconeguda “pel sol fet d’existir”.

L’acceptació és activa. Acceptar és assumir de manera favorable, positiva. La persona se sent reconeguda com a tal. Com el que és. Però caldria també que se sentís acceptada com el que està cridada a ser. Tots entenem que cal acceptar que som com som, però hem d’acceptar que tenim també llibertat per créixer, per canviar i per rectificar.

Respectada. Josep Maria Esquirol[5] ens recorda que el respecte és la mirada atenta. Vol dir que la persona se sent contemplada atentament. A les antípodes de sentir-se mirada inquisitorialment.  La persona és vista en el seu text, context i meta text.

I reconeguda. Diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer. Per exemple, quan en una fotografia antiga identifiquem aquella persona de la identitat de la qual dubtàvem, experimentem un sentiment de goig: “Mira-te’l o mira-te-la. És tal o qual persona. Diem amb satisfacció. Quan pel carrer trobem una persona que feia temps no trobàvem.  Com cantava Violeta Parra a la cèlebre cançó “Gracias a la vida”, escrita per cert poc temps abans de plegar de viure, en una de les estrofes de la qual diu que reconeix “en las multitudes los seres que yo amo.”

Contradiccions de iure i de facto  quant a la dignitat

És evident que la dignitat ha de ser protegida per les lleis. Però la vida és prèvia a la llei. La persona podrà ser acceptada, respectada i reconeguda per llei, només si prèviament és acceptada, respectada i reconeguda per altres i àdhuc, per si mateixa.  Si no ens acceptem, ens respectem i ens reconeixem per la nostra pròpia entitat, difícilment podem ser acceptats, respectats o reconeguts per l’altre.

Vivim en una societat de iure tolerant amb les diferències ètniques. Però molts percebem que de facto, hi ha racisme i, segons, en quins barris de les nostres ciutat, molt racisme.                                                       

Viatges a grans capitals del món, a diversos països, i la majoria de gent està convençuda que el principal problema és la manca de seguretat i que aquesta respon a l’emigració. El foraster de les pel·lícules de cow boys era percebut sovint com el que venia de fora  a pertorbar la convivència és el mateix sentiment de molts davant de l’estranger pobra i migrant, l’aporofòbia. 

Vivim en una societat aparentment inclusiva. Molts diuen reconèixer la diversitat i la pluralitat religiosa i cultural, però en la pràctica no és així. Poso un exemple. Al meu poble d’origen, al Baix Empordà, l’any 1985 hi va emigrar el primer  magrebí, de nom Abdel Krim. Ara més del 10% de la població és amazic.  Doncs bé, fins l’any passat, gairebé quaranta anys després,  la institució cultural que presideixo, el Centre d’Estudis Calongins Colonico. no va fer una visita de cortesia a la mesquita, i encara alguns no la varen trobar oportuna ni apropiada. Com deia el meu bon amic, Àlex Seglers, expert en dret eclesiàstic i mort prematurament, sovint s’invoca la laïcitat, però aquesta és un principi d’ordenament constitucional, que no pot estar per sobre del dret a la llibertat religiosa. 

La legislació protegeix les diferències per raó de gènere, però de facto vivim en una societat culturalment homòfoba. Molts pares els fills dels quals manifesten dubtes quant a la seva orientació sexual, es veuen incapaços d’ajudar-los i necessiten l’ajut de professionals. Els mateixos sacerdots ens sentim sacsejats, quan una parella formada per dues dones es demana que bategem la seva filla o d’altres situacions pastoralment encara imprevistes.

D’una banda hom defensa el dret a la intimitat, però la policia està fent desnonaments de matinada, per evitar el rebuig veïnal. M’explicaven fa poc de l’Ateneu de Sant Roc de Badalona que els mossos d’esquadra acabaven de desnonar una família, un matrimoni amb tres fills petits, a quarts de dues de la matinada. On és el dret a la intimitat? Vas a un sociosanitari públic i a la pantalla de la sala de recreació hi ha tot el dia sintonitzat un canal del que abans en dèiem tele-escombraries on els personatges més o menys famosos es dediquen a exposar les seves relacions íntimes, sense cap mena de pudor.

Vas a un restaurant de barri i mentre la gent dina, a la pantalla es presenten videoclips de gust més que dubtós que de manera subliminal et van informant i et van afectant.

Algunes xarxes es dediquen a llevar la pell de tothom, especialment de les figures públiques. La vegada que he vist més indignat el cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe emèrit de Barcelona, és aquella que un interlocutor, segurament de bona fe, li parlava del dret a la imatge i la seva necessària protecció. El bisbe Lluís, bon canonista, es va alterar i va alçar la veu, indignat: “i els portals d’internet que es dediquen a difamar bisbes, capellans i diaques de Barcelona? On és el dret a la imatge?”

Tothom parla dels abusos sexuals a l’Església i a la resta de la societat. Però gairebé ningú no parla dels abusos de poder, de consciència, de confiança, ni menys encara dels abusos espirituals.[6] Que també hi son i que, al meu entendre, vulneren i aixafen la dignitat de tota persona. I el tema dels abusos a l’església avui tots sabem que no és menor. Mirem el que ha passat a esglésies locals, en d’altre temps molt importants com la d’Estats Units del Cardenal Spelmann, de l’església Alemanya de Karl Rahner, de Joseph Ratzinger i de Hans Küng, o a l’església xilena del Cardenal Raúl Silva Enríquez... 

Per tant, una societat que sobre el paper es té per nord els drets humans, que és comprensiva amb tothom, que vol protegir la dignitat de tota persona,  sovint resulta ésser intolerant, racista, homòfoba, brou de cultiu de diverses formes d’abús. I així la societat dels descartats, de la qual parla el papa Francesc, on el poder es concentra en el centre, i els descartats, els outsiders, passen a les perifèries.  

No ens ha de sorprendre gaire el creixement d’opcions polítiques d’extrema dreta, perquè els polítics d’aquesta tendència en el fons responen a un sentit creixent en la societat i al capdavall, responen als seus votants.

Avui la dignitat de la persona és vulnerada contínuament. Com hi pot haver pau en un món on més de la meitat dels seus integrants, les dones, son befades, menystingudes, maltractades, marginades, mutilades en la seva intimitat? Com podem parlar de pau entre blocs si no hi ha pau entre cònjuges? Com podem parlar de pau, si a una immensa majoria de llars hi ha enfrontaments entre pares i fills, entre germans? Si no es respecta del dret a la intimitat, a la imatge?

Josep Pla, un dels nostres grans prosistes,  en un llibre que porta per títol Àlbum de Fontclara, té un passatge sens dubte exagerat, però que considero realment antològic. Són les paraules que diu el veterinari del poble quan el protagonista li manifesta la seva voluntat d’anar a viure al petit poble de Fontclara: “Viure en un poble, quin error! (...) Els pobles són inhabitables, absurds. La gent no creu en res, no té cap vigor, cap personalitat -d’un cantó o de l’altre- cap ideal. No té ni l’ideal del país. Taula rasa: mediocritat total, no res. No hi ha més que gelosies, calúmnies, deformacions. Aquestes són les coses que omplen les converses. No hi ha res més que la inconsciència (...). Són mentiders, terriblement exagerats, hiperbòlics i l’única cosa que els interessa dels altres és la llegenda, sobretot si és declarament falsa”.[7]  Hom pensa que aquest capteniment no és exclusiu dels pobles. Porto més de mitja vida vivint a Badalona, que hi ha temporades que és la tercera ciutat de Catalunya, després de Barcelona i de l’Hospitalet de Llobregat i d’altres temporades és la quarta perquè Terrassa ens passa al davant. Però el centre de Badalona és encara un poble petit. I sovint quan experimento trifulgues de poble, em ve la ment l’àlbum de Fontclara. Però és que quan passejo pels meus antics barris de la dreta i de l’esquerra de l’Eixample, penso que encara Barcelona, el centre de Barcelona, és un poble gran.  Com diu el doctor Ricard Barba autor d’una tesi doctoral sobre els sicaris, defensada brillantment a la Universitat de Barcelona, hi ha tres nivells de convivència: les persones, les que veiem pel carrer. Un altre nivell són les colles, els grups, les associacions, els clubs, els cercles, més o menys selectes. I finalment hi ha els qui mouen els fils, que són invisibles. I les colles estan enllaçades com una gran sardana que es fa i es desfà.  En aquest sentit per comprendre el teixit social de Catalunya els convido a llegir La gran teranyina prologada per l’Andreu Barnils.[8]   

Sobre aquest context fosc, sovint irrespectuós amb la dignitat de la persona, cal que tots esmercem esforços perquè resplendeixi un nou concepte de dignitat. El terme jurídic penja d’un terme filosòfic i aquest al seu torn d’un de teològic.  El filosòfic ja l’hem apuntat, tota persona és digna de ser estimada pel sol fet d’existir... i afegiria ara, d’existir realment. I des del punt de vista teològic, tota persona és digna de ser estimada perquè som condignes amb la divinitat. El mèrit de condigne és un aspecte de la teologia de l´Església catòlica que una persona nascuda novament en Crist no fa mèrit de la seva pròpia virtut, sinó que les virtuts de Crist s’apliquen a la seva obra. Som filles i fills de Déu i aquesta és l’arrel més pregona de la nostra, de vegades, tan maltractada, dignitat.

El Papa Francesc, a l’encíclica Fratelli tutti, ha volgut subratllar amb una insistència particular que la dignitat existeix “més enllà de tota circumstància”, convidant tothom a defensar-la en cada context cultural, en cada moment de l'existència d'una persona, independentment de qualsevol deficiència física, psicològica, social o, fins i tot, moral. En aquest sentit, la Declaració Dignitas infinita sobre la dignitat humana del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, s’esforça per mostrar que estem davant d'una veritat universal, que tots estem cridats a reconèixer, com a condició fonamental perquè les nostres societats siguin veritablement justes, pacífiques, sanes i, en definitiva, autènticament humanes.

Benvolgudes, benvolguts, no m’estranya que parlem de la societat dels indignats. Us confesso que sovint sento que en formo part. Amb tot, cada dia és una nova ocasió per rectificar i per esborrar les nostres actituds indignes. Cada dia podem fer un pas per reconèixer i lloar la dignitat de l’altre. Cada dia estem cridats a rectificar i a recomençar. Moltes gràcies.

  

Dr. Jaume Aymar Ragolta

 

 

 

---

[1]Cf. JM GAVALDÀ RIBOT, Cultura y homosexualidad: consideraciones socioculturales, teológico-morales y pastorales del fenómeno en el mundo occidental. Dissertatio ad Doctoratum in Theologia Morali consequendem. Pontificia Universitas Lateranensis. Academia Alfonsiana. Institutum Superius Theologiae Moralis. Roma, 2008

[2] El nom era en homenatge al pare Manuel Maria Vergés Furnells (Barcelona, 1886-1956), jesuïta i director de les congregacions marianes, una de les figures claus de la història, no solament de la companyia de Jesús, si no de l’església universal, perquè d’allí, de les congregacions, sortiren jesuïtes eximis, de frontera, i laics fundadors de l’Opus Dei.

[3] El Miracle del Sant Dubte, eucarístic, segons una arrelada tradició, s'esdevingué el 1010 a la primitiva església de Santa Maria dels afores d’Ivorra (a la Segarra), quan el vi es convertí en sang física i real. La tradició indica que mossèn Bernat Oliver deia missa en una antiga església i va dubtar de la presència de Crist en l'eucaristia. Del calze començà a brollar a borbolls, gran quantitat de sang tacant draps i purificadors, d’una manera sobreabundant.

[4] JM ESQUIROL, El respeto o la mirada atenta. Una ética para la era de la ciencia y la tecnología. Barcelona, Gedisa, 2006, p. 124.

 

[6] L.OAKLEY-J. HUMPHREYS, Escapando del laberinto del abuso espiritual. Cómo crear culturas cristianas sanas.  Santiago de Chile, Cuida. Centro de investigación del abuso y la adversidad temprana-Ediciones, UC, 2021.

[7] J.PLA, Àlbum de Fontclara. L’herència. OC 23, p. 45-46.

[8] R.VINTON, La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya

Pròleg d'Andreu Barnils. Barcelona, 2017.