Ecce Homo
Divendres Sant 2025
Acabem d’escoltar el bell testimoni del Santiago Montobbio
sobre poesia i silenci, pastat en la pregària i en la reflexió. Ja tindrem l’ocasió de llegir-lo. Al pati d’honor
ens ha presidit la imatge de l’Ecce Homo de temps dels monjos. Aquesta
imatge, fou donada fa pocs anys al Monestir per Enriqueta Rodríguez Jalencas (1935-2020).
Ella la tenia a casa, tancada en un armari. Quan les visites venien i li deien:
“Estàs molt sola, Enriqueta”, ella somreia perquè quan tots marxaven obria l’armari
i dialogava amb Jesús. Anit en la Processó del Silenci, vaig veure una dona que
se senyava plorant mirant-se la imatge del nostre Ecce Homo. A Roca i Pi
hi ha ancians que es queden estones llargues als peus del Crist Crucificat del
vestíbul de la Capella. Algunes persones mai no pregaran davant d’una imatge.
Cal respectar-ho. Però no menystinguem mai aquells que dialoguen amb el qui la
imatge representa.
En el relat de la Passió segons Sant Joan que acabem de
proclamar hi ha moltes imatges que ens venen a la ment... no ens cansem de meditar
en la Passió de Crist, no solament perquè és la Passió del món, sinó perquè és
el preludi de la resurrecció.
Em va impressionar molt veure l’exposició l’Home del Misteri (The
Mistery Man) a la Basílica del Pi, acompanyat del Javier Bustamante. Sobre tot
pel verisme d’aquell cadàver, en 3D, amb les nafres de les mans, dels peus i del
costat, amb els senyals dels fuets, l’ull de vellut i el cabell recollit en una
trena... Quan fa uns els capellans de Barcelona vàrem ser convidats a veure la
Passió de Crist, de Mel Gibson, i alguns ens esfereíem de la duresa d’algunes
escenes, el P. Vicent Igual, dominic, recordo que deia que, segurament, encara
més dura, devia ser la passió de Jesús de Natzaret. Però el sofriment exterior
és el senyal d’una sofrença interior molt més pregona. D’un Déu que pateix. Segurament
aquesta és la gran aportació de la teologia del segle XX. Els nostres
sofriments només són senyals exteriors de sofrences majors. Cada vegada més la
ciència ho estudia. En una entrevista recent,[1]
David Ponce, osteòpata i fisioterapeuta, explicava que hi ha emocions amagades rere
les dolències i els dolors i que la més mal fa és l’emoció de la por.
Aquí, a la Capella de Sant Sebastià, hi ha l’Ecce Homo
pintat per Francesca Güell. També la seva germana Mercè n’havia pintat un d’Ecce
Homo. Ella mateixa, la Francesca, té un quadre d’un Sagrat Cor en flames i
al costat hi té l’expressió Ecce Homo. Germanes i germans, heus aquí l’home
de dolors, però heus aquí també el Ressuscitat.
Comentarios
Publicar un comentario