Ho veus?

 

Diumenge IV de Quaresma

Intencions: Josep Maria Padrós Cuyàs. Les seves cendres foren dipositades ahir a l’ermita de Sant Onofre que tant va estimar i que tant va contribuir a la seva restauració.

Preguem per l’Antonio, desaparegut fa uns dies a la zona de Llefià.

Entre els malalts que ens demanen la nostra pregària  recordem el germà del Magallanes Espinosa, per l’Andrea, per la Montse Comte, per la Maria Fèlix, pel Jordi i el Josep Lluís, pel Jordi Nadal.

Per la pau del món i perquè cesi l’estupidesa i l’espiral de la violència.

Pels fruits de la trobada d’ecoparròquies que va celebrar-se ahir a Badalona i que va culminar aquí a Sant Jeroni.

 

Estimats germans i germanes,

Tots tenim en ment el Pantocràtor de Taüll. En el llibre obert es llegeix en llatí : “JO SÓC LA LLUM DEL MÓN”.  En unes societats rurals com aquelles, amb fam, mortaldat infantil, manca d’higiene, guerres, com devien impressionar i consolar entrar en aquelles esglésies pintades de colors vius i llegir -els que en sabien- aquesta frase que resplendia a la llum dels ciris: “Jo soc la llum del món...”

En la descripció de la guarició del cec de naixement, Joan està descrivint el procés de la persona que passa espiritualment de les tenebres a la llum. Aquest procés l’anem vivint tots d’una manera o altra tota la vida, d’alguna manera el vivim cada dia. Hi ha dies o èpoques de la nostra vida que tot ho veiem clar. D’altres que al contrari. La dinàmica llum/foscor és present en la nostra vida de cada dia. És d’alguna manera la consolació/desolació d’Ignasi de Loiola.

En el nostre llenguatge habitual parlem moltes vegades de veure. Diem “ja ho veurem”, “no ho veig clar” -o senzillament no ho veig. Quan es compleix una cosa que havíem previst preguntem: “ho veus? (ja t’ho deia). Com a paraules sinònimes usem el “mira!”. Una vegada li vaig dir a una velleta: “estic content de veure-la i ella em va respondre: “lamento no poder dir el mateix”. Era invident. En canvi un amic, cec de naixement, em diu: “estic content de veure’t”. Els que hi veiem sovint ens oblidem dels qui es veuen privats d’aquest meravellós do.  També parlem que tots tenim un costat fosc, també diem que hi ha persones fosques, quan mor una persona estimada és com si es fe de nit...

Aquesta dinàmica llum i tenebra és la base d’una catequesi central de la Quaresma, sobre el baptisme, que també es deia il·luminació. Encara avui un dels signes baptismals -juntament amb l’aigua i amb el crisma- és el ciri encès, aquell que hauríem de conservar tota la nostra vida. Quan fa poc va morir la Roser Argemí Rosés, els seus fills van voler que prop del fèretre cremés el ciri del seu baptisme.

Quins són els personatges del drama d’avui? El cec és la persona dòcil que passa de la tenebra a la llum, avui diríem de no creure a creure, és la persona que veu i que es compromet; els fariseus representen l’oposició obcecada (són més cecs que el propi cec) i l’autosuficiència intel·lectual humana, que és la ceguesa incurable de la fe, aquell racionalisme que és com un paper secant, en la família del cec, en els seus pares, hi ha l’interès pel damunt de la veritat, no es volen mullar. I el gran protagonista és Jesús que guareix les nostres cegueses.

Donem una mirada al nostre món en flames. Hi ha governants que només actuen per propis interessos, que són provocadors de guerres -amb tot el negoci que comporta- drames humans que de seguida passen en segon terme, perquè ja s’ha generat una nova notícia...

Joan Maragall, un poeta de pregones conviccions cristianes, té un famós poema que porta per títol La vaca cega.  Alguns de petits el vàrem aprendre de memòria.

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va desfer-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d'altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot mentre pasturen

l'herba fresca a l'atzar, ella cauria!

Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se'n torna

orfe de llum sota el sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Comentant a classe aquest poema amb el P. Joan Baptista Bertran, jesuïta i fill de Sant Joan de les Abadesses -on fou inspirat el poema- ens deia que rere aquesta composició hi havia tot el drama de la condició humana. La vaca no era cega de naixement com el protagonista de la paràbola. S’hi va tornar. L’atac del vailet, que potser simplement volia fer-la reaccionar, la va tornar bòrnia i la natura la va acabar de tornar cega. La ceguesa l’ha tornat sola, l’ha desorientat, topa de morro, s’ha de refiar del seu instint, ja no té gaire set, sembla que res la satisfaci...Però la vaca cega hi veu més que les seves companyes. És a dir d’aquells que creuen veure i no hi veuen. Per això Joan Maragall va escriure aquest poema impressionant en mitja hora al seu despatx, com explicava la seva neta Roser. S’hi va veure reflectit.  L’escriptora Patricia Gabancho va definir Joan Maragall com un despert entre adormits... Tant de bo fóssim d’aquests

Que la nostra pregària d’aquest diumenge sigui: Senyor, feu que hi vegi clar i que miri els altres amb la mirada que vos els mireu. Que aquesta Quaresma m’ensenyi a veure-hi clar, és a dir a reviure el meu baptisme en totes les seves conseqüències.