El deixeble desconegut

Diumenge III de Pasqua 

Estimats germans,

és lícit fer-nos preguntes sobre els textos de l’Evangeli que anem proclamant any rere any, que hem escoltat tantes vegades... I un d’aquests el d’avui, el dels deixebles d’Emaús, un text tan proclamat que fins i tot ha donat nom a uns recessos. Sabem que un dels dos es deia Cleofàs, però de l’altre, l’evangelista Lluc no en diu el nom. Algun pintor d’icones (els pintors d’icones sovint són grans teòlegs) va suggerir pintant-la en una icona, que el segon deixeble d’Emaús, en realitat era una dona, potser l’esposa de Cleofàs. Que els que marxaven cap al seu poblet no eren dos homes si no un home i una dona, un matrimoni de deixebles. De fet els primers llocs on es celebraren les primeres eucaristies eren les cases, per tant no tindria res d’estrany que aquells dos esposos deixebles i pelegrins acollissin Jesús a casa seva.  Al calendari hi ha alguns esposos cristians: Sant Isidre i Santa Maria de la Cabeza, Lluís i Cèlia Martin, els pares de Santa Teresa de Lisieux... però encara són pocs. Segur que molts esposos s’han santificat i es santifiquen els uns als altres, és a dir lluiten per assolir la plenitud de l’amor.

Mossèn Rius Camps, l’ermità biblista de Reixach, suggeria que l’altre deixeble, company de Cleofàs, era ni més ni menys que Simó Pere, el cap de colla. En aquest cas la deserció encara seria més gran. De fet Simó Pere, tossut, és l’únic que oferí resistència al rentament de peus. El qui a l’hort de Getsemaní, es va treure l’espasa, el qui va negar el Mestre tres vegades... Oi que molts recordem Quo vadis? (On vas Senyor?). “Vaig a Roma a ser crucificat de nou.” No tindria res d’estrany que desertés. Al llarg de la història alguns successors de Pere han arribat a la santedat, però molts d’altres no.

Sigui com sigui, potser l’evangelista Lluc, gran artista de la paraula, deixa en incògnita el nom del segon deixeble perquè ens hi posem cada un de nosaltres. De nosaltres que de vegades som temptats de fer marxa enrere, de desertar; de nosaltres que de vegades sentim que l’escriptura ens abranda el cor i d’altres ens deixa freds perquè hem caigut en la rutina. De nosaltres que tenim a prop Jesús, caminant al costat nostre cada dia i no l’acabem de reconèixer. D’aquells que, fins i tot considerant-se catòlics relativitzen l’eucaristia, la fracció del pa, amb alegria i amb simplicitat.

Em tornen a venir a la ment i al cor les paraules de mossèn Josep Maria Rovira Belloso, insigne teòleg, ja al final de la seva vida: “l’eucaristia és el més important del món”. Per a molts cristians madurs és així. Per a d’altres és una exageració. Recordo un avi venerable de Canyet, que participava de l’eucaristia tots els diumenges fins al final dels seus dies. Els seus fills també eren practicants i fins i tot ho eren els seus nets, però potser en diferent grau. Em va dir: “mossèn, la diferència entre els meus fills i jo, és que jo vaig a l’eucaristia cada diumenge encara que tingui un altre compromís i ells hi van quan no tenen cap altre compromís”.

L’eucaristia és el cim de la vida cristiana. És l’acte més important de la setmana, en el dia primer de la setmana. Però per a molts ja fa anys que no és així. Recordo que una mare li deia a la seva filla: “anem a missa a tal hora i després ja quedem lliures”. És clar que hi ha molts d’altres compromisos familiars i personals que s’han de conciliar amb la celebració de la fe, però des de fa molts anys el calendari dominical ha deixat de girar al voltant de la missa. Per a molts la missa és una activitat.  

Una anècdota divertida l’explicava mossèn Francesc de Paula Sala Arnó. Per incentivar la missa dominical es va crear una campanya que deia: “sense missa, no és diumenge”, volent dir que la celebració eucarística era el nucli de l’eucaristia dominical. Però hi havia uns esposos ancians que se la miraven i es deien l’un a l’altre: “ja t’he dit que no hi ha missa, ho diu ben clar” i llegia, canviant la puntuació: “Sense missa. No és diumenge.”

Ara, la missa implica una preparació, un pelegrinatge ni que sigui interior. Vosaltres avui heu vingut a Sant Jeroni pelegrinant. Heu hagut de pujar a la muntanya. No és una muntanya alta, però sí que és una muntanya. La majoria heu pujat en vehicle, d’altres ho heu fet caminant. Heu escoltat la Paraula i potser algun mot ha fet que el vostre interior s’encengués. Si heu vingut és que heu vençut la rutina o fins i tot la malfiança d’aquells que per determinat celebrant han deixat d’anar a missa, quan la cultura popular diu que “a missa s’hi ha d’anar per Déu, no per veure a mossèn Andreu”. Alguns i algunes em diuen: “és que mossèn per anar a missa i escoltar segons què, m’estimo més anar a passejar per la Rambla”. I jo li responc, t’equivoques. És cert que hi ha sacerdots que no tenen dots de predicar... però tots sacerdots necessitem conèixer el feed back dels fidels. I personalment agraeixo molt, encara que humanament em costi, quan algú m’ha criticat en alguna homilia o fins i tot algun gest que he fet o que he omès. Però la missa no és sols l’homilia, ni tan sols fonamentalment l’homilia. La missa no és el capellà que la celebra, encara que hi tingui una part important.  La missa és la taula de la Paraula i la taula de l’Eucaristia. I nosaltres ens acostem a aquestes dues taules famejant i sedejant.

Estic molt content del pelegrinatge del Papa Lleó a l’Àfrica. I més enllà dels seus discursos i dels gestos que ha tingut, n’estic content pel sol fet de viatjar a l’Àfrica, cada vegada més present entre nosaltres.

L’eucaristia es completa en la missió. “Marxeu en pau per les places, pels carrers del món...” cantàvem. L’eucaristia acaba a casa, a la feina, a la sala d’espera del CAP o al carrer. L’eucaristia es concreta en la missió.  Sí, és veritat, sense missa no és diumenge, i la missa és el més important del món. Si ens ho creguéssim i visquéssim més profundament la missa, tot seria diferent. No us sembla?