El Regne és el paradís

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món 25/11/2012

El secret de la solemnitat d’avui el trobem en aquell diàleg entranyable i tràgic entre el bon lladre i Jesús tots dos crucificats al Gólgota: “Senyor, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” i la resposta esperançadora de Jesús: “Avui seràs amb mi al paradís”. És a dir que en el darrer moment, clavat en creu, Jesús, ens dóna la clau i identifica el seu Regne amb el paradís.  El Regne que havia estat el centre de la seva predicació i de la seva pregària: “convertiu-vos que el Regne de Déu és a prop”, “vingui a nosaltres el vostre Regne”, “no ets lluny del Regne de Déu”, és en realitat el nou paradís, el jardí de la felicitat plena. I els seus contemporanis ho havien entès malament: els apòstols que es disputaven llocs de poder en el Regne, els fariseus que estaven a l’aguait i temien que Jesús els desacredités, Pilat que s’espanta d’aquesta reialesa misteriosa i arriba a posar en un rètol escrit en vàries llengües “Jesús el Natzarè el rei dels jueus”... Era debades que Jesús els digués que el seu regne no era d’aquest món, que no tenia exèrcits, ni era un regne amb ceptre i corona... No l’havien entès. I ara abans d’expirar, li revela el secret a aquell condemnat a mort convertit: “el Regne és el paradís”. Quin goig i quina esperança!: “Avui seràs amb mi al paradís”. Com diem en un himne litúrgic: “si el món ja és ple de gràcia i de perfum/quin paradís el cel ens prometia”

El Regne de Déu és doncs una paràbola, la paràbola més curta –Déu és com un rei- però és una paràbola al cap i a la fi. Durant el seu procés Jesús havia mirat d’explicar al procurador romà que la seva reialesa es concretava en ésser un testimoni de la veritat, que per això havia nascut i per això havia vingut al món. Pilat no l’entén i deixa en l’aire la pregunta: “i la veritat què és?”. No sabia que Jesús ja l’havia respost: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

Mireu com descriu aquest Regne peculiar el prefaci de la missa d’avui: és universal i etern (no té fronteres d’espai ni de temps), és de veritat (Benet XVI diu que no som nosaltres els qui posseïm la veritat, que és ella la que ens posseeix a nosaltres) és de vida (hem de treballar en favor de la vida, especialment de les vides més dèbils), és un regne de santedat i de gràcia (la santedat és la plenitud de l’amor, la gràcia és el do gratuït), és un regne de justícia, d’amor i de pau ...

En el decurs de la història hi ha hagut dos errors mil·lenaris: l’enyorança d’aquell paradís que havien perdut els nostres primers pares, oblidant que nosaltres caminem cap un paradís immensament millor que aquell jardí de l’Edèn. I la voluntat de legitimar la reialesa com un dret diví. Res d’això, avançar cap al Regne de Deú, vol dir anar cap a una societat nova, portada a plenitud, que hem de començar a construir ara i aquí.

Avui Catalunya celebra unes eleccions veritablement històriques. Els ciutadans hem de complir el deure cívic de votar en consciència. L’any passat els nostres bisbes van escriure una carta col·lectiva “Al servei del nostre poble” redactada als vint-i-cinc anys d’Arrels Cristianes de Catalunya aquell document de referència l’autor principal del qual havia estat el bisbe Joan Carrera que tantes vegades havia presidit aquesta missa que retransmetem per ràdio. Doncs bé els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya afirmen en la seva carta col·lectiva: “en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d’acord amb la doctrina social de l’Església”

Catalunya és un poble de pas, de pont i de pacte. A Catalunya enraonem, mirem de comprendre els altres. Per això ens desplau l’arrogància, la maledicència i la mentida interessada. Molt probablement a partir de demà començarà un nova etapa en la nostra història. El professor Miquel Ruiz, badaloní, escrivia fa uns anys: “Necessitem una Constitució Catalana per expressar-nos jurídicament a favor de la pau. Hem d’expressar el nostre respecte a l’ordre legal d’Espanya, Europa i el món (...) i hem d’expressar que estem compromesos a dialogar-hi i contribuir-hi amb la nostra aportació per tal de fer les reformes necessàries en tots i cada un d’aquests nivells institucionals, a fi que puguin servir més eficaçment a la pau (...)els ciutadans de Catalunya fem un procés de reforma política que volem que sigui una posada al dia de les nostres institucions d’autogovern, no sols per millorar-lo, sinó per expressar formalment que donem tot el nostre suport a una Espanya en la qual cada un dels seus pobles trobi, a través del seu Parlament, la forma de millorar la seva pròpia autonomia d’acord amb la seva història i la seva actualitat” (Proposta d’una Constitució Catalana, Barcelona, 2005).

Els cristians a Catalunya hem de treballar colze amb colze amb molts ciutadans que no en són de cristians, però tenim un nord: la nostra ciutat terrenal s’ha d’assemblar cada vegada més a la ciutat celestial. Quan Antoni Gaudí va dissenyar la Sagrada Família, hi va projectar un claustre perimetral: mirant cap enfora veus la ciutat, la Jerusalem terrenal, mirant cap endintre veus el temple, la Jerusalem celestial”. Aquesta és la nostra existència, caminem mirant al cel però alhora tocant de peus a terra. Amb la confiança que Jesús –l’Alfa i l’Omega el principi i la fi del nostre alfabet, i per tant del nostre llenguatge- ens pugui dir un dia com a Dimes, el bon lladre: “Avui seràs amb mi al paradís”.