La donació total com a resposta

Homilia diumenge V de Quaresma 22/03/2015

Aquells grecs que volien veure Jesús i que anaren a trobar a Felip, representen totes les persones que avui també el busquen. Fixem-nos que el Senyor no els dóna una resposta intel·lectual, no els respon amb arguments teòrics, sinó que els parla sobre la seva mort imminent, és a dir, sobre la seva donació total: “quan seré enlairat sobre la terra atrauré tothom cap a mi.” Aquestes paraules profètiques a l'evangeli tenen un doble acompliment: d'una banda Dimes, el lladre penedit, se sent atret per Jesús, li demana que es recordi d'ell quan arribi al seu Regne i el Senyor li promet el Paradís. De l'altra el centurió, cal suposar que era un pagà, que se sent commogut davant la mort d'aquell Just, que arriba a reconèixer que és Fill de Déu. El bon lladre simbolitza tots els conversos, el centurió tots els qui sense ser cristians admiren la grandesa de la creu.

Avui doncs molts busquen també, potser sense saber-ho a Jesús, tenen ànsia de sentit i de plenitud... Qui no la té en algun moment de la seva vida?. I s’atansen a nosaltres i ens demanen gairebé sense paraules: Com assolir la pau al cor? Com trobar sentit a una circumstància que fa trontollar la meva vida, fins i tot les meves conviccions més íntimes?  Hi ha alguna cosa després de la mort? I la nostra millor resposta és donar la vida per amor, es a dir posar-nos al servei d’ells, escoltar-los, dedicar-los temps, compartir el coneixements, els  carismes... I tot això de manera lliure i gratuïta.

Avui que celebrem el dia del Seminari s’escau recordar les paraules amb la qual ens exhorta el nostre pastor diocesà, el Cardenal Lluís: “la llibertat és essencial per la vocació. Déu quan crida vol la nostra resposta lliure. Per això el beat Pau VI deia que ‘a la crida correspon la resposta. No hi pot haver vocacions si no són lliures, és a dir, si no són ofrenes espontànies de si mateix, conscients, generoses, totals...’. (...) I tota vida cristiana és vocació.”

Aquesta tarda viurem el goig de celebrar una doble ordenació diaconal. Un goig especialment intens en el nostre arxiprestat perquè un dels ordenands, el Marc Labori, és un seminarista que col·labora a la parròquia de Sant Josep, i també a la nostra de Santa Maria, amb les trobades amb joves. Preguem per ell i per l’altre candidat, Melcior Trèmols, perquè visquin en profunditat i amb competència aquest ministeri de diaques i perseverin perquè, quan sigui l’hora, rebin el do de l’orde presbiteral.

La nostra millor resposta com a creients a les demandes dels “grecs” del nostre temps és estimar-nos i ser una comunitat unida. Aquest és el testimoni més eloqüent, el mes atractiu, el més convincent. Rares vegades les persones s'allunyen de l'Església per arguments teòrics, sinó més aviat per una praxi deficient, poc atractiva.

Al Full Dominical d’aquesta setmana, el P. Ignasi Ricart, claretià, comenta que la pàgina del profeta Jeremies que hem llegit a la primera lectura, es un dels cims de l'Antic Testament perquè dibuixa els trets de la nova aliança: la interioritat (posaré la meva llei en el seu interior), la relació espontània amb Déu (tots em coneixeran des del més petit al més gran) i el perdó del pecat que ha devaluat l'antiga aliança.

Es aquesta nova i definitiva aliança de la qual fem memòria cada vegada que celebrem l'eucaristia.