Dit i fet
Diumenge XXVI de durant l’any
Sant Pau demana un favor als cristians de Filips: “us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes, ben avinguts. No feu res per rivalitat ni vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos sinó que miri pels altres”. No és aquest també el desig de molts pares de família? Molts pares que han fet i fan tot el possible perquè no hi hagi rivalitat entre els seus fills?
Si tots, en lloc de guiar-nos només pels propis interessos miréssim pels altres, penséssim en el bé comú segurament no hi hauria hagut aquesta crisi amb totes les tràgiques conseqüències que comporta.
La paràbola de l’Evangeli és tan real! Uns diuen que no però acaben fent, altres diuen sí, però no fan. El que es tracta és de dir i de fer. Allò tan català del “dit i fet” que, per cert dóna nom a una llar d’acolliment dels sense sostre, a Barcelona.
Jesús ens diu: “els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el Regne de Déu. És a dir, aquells que vosaltres ja heu etiquetat perquè amb el seu comportament semblava que deien que no, però que a la fi han dit que sí. I fixem-nos en l’acompliment d’aquestes paraules: a dalt del calvari, al costat de la creu, hi ha un lladre penedit, Dimes, al qual Jesús li dóna la garantia que “avui mateix seràs amb mi al paradís”. També al calvari, als peus de la creu, hi ha una pecadora penedida, la Magdalena, que serà el primer testimoni de la resurrecció, l’apòstol dels apòstols.
La conversió sempre és possible. En tota edat de la vida i en qualsevol circumstància. La història està plena de conversions. Cada eucaristia que celebrem és una ocasió per rectificar, per deixar de mirar només sobre nosaltres mateixos i mirar atentament, amb respecte, els germans i Déu mateix.
Sant Pau demana un favor als cristians de Filips: “us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes, ben avinguts. No feu res per rivalitat ni vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos sinó que miri pels altres”. No és aquest també el desig de molts pares de família? Molts pares que han fet i fan tot el possible perquè no hi hagi rivalitat entre els seus fills?
Si tots, en lloc de guiar-nos només pels propis interessos miréssim pels altres, penséssim en el bé comú segurament no hi hauria hagut aquesta crisi amb totes les tràgiques conseqüències que comporta.
La paràbola de l’Evangeli és tan real! Uns diuen que no però acaben fent, altres diuen sí, però no fan. El que es tracta és de dir i de fer. Allò tan català del “dit i fet” que, per cert dóna nom a una llar d’acolliment dels sense sostre, a Barcelona.
Jesús ens diu: “els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el Regne de Déu. És a dir, aquells que vosaltres ja heu etiquetat perquè amb el seu comportament semblava que deien que no, però que a la fi han dit que sí. I fixem-nos en l’acompliment d’aquestes paraules: a dalt del calvari, al costat de la creu, hi ha un lladre penedit, Dimes, al qual Jesús li dóna la garantia que “avui mateix seràs amb mi al paradís”. També al calvari, als peus de la creu, hi ha una pecadora penedida, la Magdalena, que serà el primer testimoni de la resurrecció, l’apòstol dels apòstols.
La conversió sempre és possible. En tota edat de la vida i en qualsevol circumstància. La història està plena de conversions. Cada eucaristia que celebrem és una ocasió per rectificar, per deixar de mirar només sobre nosaltres mateixos i mirar atentament, amb respecte, els germans i Déu mateix.
Comentarios
Publicar un comentario