Entre el menyspreu i el consol

Homilia abans de la benedicció

La festa d’avui és  molt popular. Els nens i nenes porteu palmes i palmons a beneir, els més grans, branques de llorer. Commemorem l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. Triomfal no vol dir triomfalista, perquè Jesús va muntat dalt d’un humil pollí i entra a la Ciutat Santa amb to de pau i festa. Avui, a les places dels nostres pobles i ciutats, molts brandem oliveres, llorer i palmes; les branques d’olivera, de llorer i de palma, són el signe per excel·lència de la renovació de fe en Déu. L’olivera és símbol de pau, perquè Jesús és el Príncep de la Pau; el primer d’una pau diferent a la que el món dóna, perquè és una pau que inclou el perdó i exclou la revenja. Per tant aquesta d’avui, és una manifestació pacífica.

El llorer, des de l’antiguitat, s’associa a l’alegria i a l’eternitat, les seves branques són sempre verdes, les corones de llorer cenyeixen el cap dels poetes i els vencedors.

Quant a la palma, la branca de la palmera, és un símbol del triomf sobre la mort. Jesús, després de la Passió i Crucifixió venç la mort; als màrtirs se’ls representa amb una palma a les mans, perquè també han vençut la mort. En brandar branques d’olivera, de llorer i palmes, estem dient sense paraules que volem la pau per la nostra terra, que apostem per les belles paraules capaces de donar futur i llibertat i per una cultura de la Vida en majúscules.

Homilia en la missa de la Passió

Fixem-nos quatre dels personatges que apareixen a la Passió segons Sant Lluc i mirem d’actualitzar-los.

D’una banda tenim dos grans menyspreadors:

Ponç Pilat menyspreava els jueus, menyspreava la terra on governava perquè la considerava una província menor de l’Imperi romà. Menyspreava aquell poble perquè el considerava fanàtic i supersticiós. Avui hi ha governants al món que menystenen els seus súbdits perquè no els interessa res més que mantenir-se en el seu lloc de poder.

Herodes Antipas participà tant en l’execució de Joan Baptista com la de Jesús. En el fons els admirava, però era dèbil. Irritat pel seu silenci, menyspreà Jesús, se’n mofà i el va enviar de nou a Pilat. Hi veig la imatge dels poderosos intrigants i ambiciosos humanament dèbils que es dediquen tota la vida a conspirar.

 A l’altra banda hi tenim dos testimonis que atenen:

Simó de Cirena o el Cirineu. La seva ciutat d’origen, Cirena, estava situada al nord d’Àfrica. Segons la tradició els seus fills Alexandre i Rufus es feren missioners. El sol fet que s’esmentin els seu noms suggereix que pogueren ser personatges rellevants en el cristianisme primitiu. Simó era doncs un estranger, un estranger que va ajudar Jesús a portar la creu. Avui quants Cirineus hi ha! Quantes persones grans acaben els seus dies acompanyades de persones d’altres països!

L’altre testimoni que atén, és el bon lladre que la tradició ha denominat Dimes. És molt bell el diàleg del bon lladre i el Mestre. Dimes s’adreça a Jesús pel seu nom, com ho han fet pocs personatges de l’evangeli: “Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” i és impressionant la resposta de Jesús: “T’ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís”.  És a dir el Senyor identifica el Regne amb el paradís. En el bon lladre hi són representats tots aquells que a darrera hora es rendeixen a l’amor benvolent.

I enmig de tots hi tenim Jesús. Aquest Jesús que calla davant dels seus acusadors, però en canvi les paraules més extenses que escoltem del Mestre en el relat de la Passió les adreça a les dones. Sí, en aquell divendres de primavera, en el camí que portava al Gólgota hi havia un grup de dones que potser pertanyien a una confraria dedicada al consol i a la lamentació ritual pels condemnats a mort. Jesús superant convencions i prejudicis, en la seva vida pública s’havia voltat de dones i hi havia conversat escoltant els seus drames petits i grans. «No ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres i pels vostres fills ».  Estava a punt d’esclatar un incendi sobre el poble i sobre la Ciutat Santa. Serà el judici diví sobre el mal, sobre la injustícia, sobre l’odi que alimenta aquest foc. Crist es commou pel dolor d’aquestes mares quan irrompi en la història la intervenció justa de Déu. Però les seves estremidores paraules no indiquen un desenllaç desesperat, perquè la seva veu és la veu dels profetes, una veu que engendra conversió i vida.

Nosaltres, avui ens imaginem que estan també al costat de Jesús totes les dones humiliades i violentades, les marginades i sotmeses a pràctiques tribals indignes, les dones amb crisis i soles davant la seva maternitat, les mares jueves i palestines, i les de totes les terres en guerra, les vídues i les ancianes oblidades pels seus fills ... És una llarga llista de dones que testimonien davant un món àrid i cruel el do de la tendresa i de la commoció, com van fer pel fill de Maria al final d’aquella matí de Jerusalem. Aquestes dones ens ensenyen la bellesa dels sentiments: no hem d’avergonyir-nos que el nostre cor acceleri els seus batecs per la compassió, que de vegades llisquin les llàgrimes per les nostres galtes, que sentim la necessitat d’una carícia i d’un consol (Via Crucis de Roma). I amb elles repetim: “Us adorem o Crist i us beneïm, perquè per la vostra santa creu heu redimit el món.”