Sobrietat compartida

Diumenge primer de Quaresma 22/02/2015

Fa uns dies pujant al Tanatori de Can Ruti, vaig tenir l'ocasió de veure l'arc de Sant Marti, l'arc de l'iris. Plovisquejava, el cel era negre, però l'arc emergia, esplèndid, entre les nuvolades. No em vaig poder estar de dir-li a un home gran que passava a prop: "miri, miri..!.". Aquell bon home em va respondre: “sí, i a Sant Fost encara plou més!”  Certament no li vaig aclarir a què em referia. Vaig somriure interiorment i vaig pensar en les vegades que jo mateix mirava sense veure-hi, i em recordava de les paraules de Jesús, "tenen ulls però no hi veuen, orelles però no hi senten".

Déu va escollir el signe de l'arc de Sant Marti per simbolitzar l'Aliança. Quin signe tan bell i tan expressiu! Després del Diluvi, després de la catàstrofe universal, sobrevé el gran pacte de Déu amb la seva Creació. També avui amb el deteriorament de planeta caldria una veritable reconciliació amb la Creació.  Tot i que la sensibilitat ecològica  creix arreu del món, sobre tot en les generacions més joves, encara no ha nascut un altre paradigma sostenible que generi ocupació per a les persones i els béns necessaris per a tots, especialment per als mes pobres. Ens trobem davant d'un repte de civilització. Ens diuen els experts que el paradigma del consum creixent basat en un model productiu insostenible és una amenaça per a tots els éssers del planeta. Per tal de  donar-hi resposta  hi ha tres aspectes inseparables: en primer lloc la cura per la naturalesa, que recau en qui té més capacitat. En segon lloc  la defensa dels més vulnerables: les comunitats més pobres i les generacions futures.   El tercer aspecte és un nou estil de vida, que generi una cultura de la "sobrietat compartida" respectuosa de la creació i solidària amb els éssers humans més vulnerables.

I per sobre de tot la fe que compartim. La fe de Noé, la d’Abraham, la de Moisès, la fe de Maria.  Sempre hi hagut esperits que es resisteixen a creure. Són aquells "esperits empresonats" dels quals parla Sant Pere en la segona lectura que hem proclamat.  Esperits empresonats es a dir mancats de llibertat. Crist Ressuscitat baixarà a rescatar-los.

Quaresma es temps de refer l'aliança. L'aliança amb Déu i l'aliança amb els germans. Potser la nostra relació amb Déu s'ha refredat, potser ens hem distanciat dels germans, del propi cos, de la natura...

L'Evangeli marca les coordenades d'espai i de temps de la missió i de la predicació de Jesús. L'espai es el desert, un lloc inhòspit on Jesús vivia entre animals feréstecs, es a dir entre temptacions, però un lloc que possibilita la trobada íntima amb Déu: “I els àngels el servien.” Ben mirat aquest és també l'espai de la nostra vida: voltats de desolació però també de consolació, per usar termes ignasians.

 I el temps? L’evangeli segons Sant Marc ens parla del temps que Joan és empresonat i que Jesús el seu cosí i amic comença a predicar. Calla el qui es la veu i comença a parlar el qui es la Paraula. Joan va anar a la presó però el seu esperit mai no va estar empresonat perquè era un home lliure. Jesús també va ser un home lliure, malgrat tot allò que el condicionava exteriorment: lliure per estimar i fer el bé; lliure per donar la vida per amor.

Per exercir la llibertat calen espais i calen temps propicis. Aquesta Quaresma, la de 2015 ho pot ser personalment per cada un de nosaltres i per a la nostra comunitat. La sabrem aprofitar?  Que trobem espais i temps de desert personal i comunitari. I l’arc de Sant Martí tornarà a brillar en la nostra vida.