Salt qualitatiu

Diumenge XVIII de durant l’any 2/08/15

 

El poble de Déu rondinava perquè enyorava les olles de carn i el pa d’Egipte. Preferien aquella situació d’esclavatge a aquella altra de la llibertat... S’estimaven més viure sota el flagell del faraó, que sota la volta immensa del cel, a la intempèrie. Déu escolta les seves murmuracions i els sacia amb el mannà, que és un aliment que els proporciona la mateixa naturalesa. Però ni aquell pa no saben reconèixer d’antuvi...

Jesús a l’evangeli fa un salt qualitatiu. Els deixebles que el busquen, no pels senyals prodigiosos que han vist sinó perquè han menjat tant de pa com han volgut. S’han quedat en un nivell merament terrenal,no han estat cap capaços d’anar més enllà. S’han quedat en la pell, en la superfície, però no han aprofundit en el missatge.

Amb tot també en els deixebles hi ha un progrés: Què hem de fer per obrar com Déu vol? La resposta de Jesús és clara: L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat. Per tant el primer que cal fer és creure. La fe és la que ens fa passar de la superfície al fons. La fe és la que dóna ple sentit a la nostra vida. Si em miro l’altre des d’un punt de vista merament humà, em perdré la riquesa de la presència de Déu que hi ha en ell. Si em miro els fets de la vida simplement com a coses que passen, m’oblidaré que el Senyor em parla a través dels esdeveniments. Si em quedo en les dificultats em desesperaré, si em miro el món només amb ulls humans diré “que malament que va tot...!” No n’hi ha prou amb una mirada humana, cal una mirada de fe, que es va afinant en el decurs dels anys. Si cada vespre fóssim capaços de reflexionar en aquells moments del dia que Déu ha passat prop de la nostra vida! Aquella reacció de generositat insospitada, aquell fet que sembla casual però que en realitat és providencial, aquell mal moment que ens ha fet créixer i valorar més el que som que no pas el que tenim, aquella pregunta que ha sacsejat les nostres dificultats! Si fóssim capaços dic de contemplar la jornada així, la nostra fe aniria creixent i madurant.

Certament que avui al món hi ha molta necessitat material. Al segle XIX que hi hagués fam en el món era una injustícia. Al segle XXI que hi continuï havent gent que mor de fam és un pecat estructural. Però unida a aquesta fam física hi ha també fam de sentit i d’esperança.

El discurs del pa de vida té ressonàncies eucarístiques. A l’hora de parlar de l’ eucaristia sovint ens  quedem també en coses perifèriques: si aquest lector ho ha fet més o menys bé, si l’homilia ens ha agradat més o menys, si aquell cant, si aquelles flors... Hem de fer un salt qualitatiu i mirar-nos l’eucaristia amb ulls de fe. I aleshores hi descobrirem la plenitud del sentit. I com demanem en el Pange Lingua aquest himne eucarístic tan antic: “que la fe reemplaci la incapacitat dels sentits.”

Senyor doneu-nos sempre d’aquest pa!