Qui és el més petit

Homilia diumenge XXV de durant l'any (20/09/15)

Els evangelis presenten tres vegades Jesús anunciant als deixebles els patiments i la mort que li espera.  Avui n’hem escoltat una. Jesús anava al suplici amb llibertat conscient. Els deixebles no ho entenien. Diumenge passat escoltàvem com renya Pere. Avui amb paciència, a casa, s’asseu amb els deixebles i els instrueix, perquè tampoc no ho han entès.  D’aquí uns diumenges instruirà, en el mateix sentit a Jaume i a Joan.  Jesús contraposa  a la lògica del poder, la del servei. Moltes vegades el Papa Francesc  -aquests dies de viatge apostòlic a Cuba- ha parlat públicament  del poder, ha blasmat les actituds principesques i ha dit que el veritable “poder” és el servei. Però ens fem els sords i molts, mentre critiquem els polítics, ens aferrem a les nostres parcel·les de poder, més o menys petites.  I tot això per què?  Ho explica molt bé Sant Jaume les gelosies i les rivalitats, neixen del desig de coses que no tenim, d’envejar coses que no podem aconseguir... I encara ens diu que demanem malament, perquè hem de purificar la nostra intenció.

El Senyor predicava amb paraules però també amb gestos. I aquest  gest de què parla l’Evangeli d’avui de prendre en braços un noi i de posar-lo enmig de la comunitat és ben eloqüent . En el temps de Jesús encara es feia accepció de persones i els infants socialment no comptaven gaire. De fet durant segles als infants se’ls considerava que eren com persones reduïdes, el que comptava en tot cas era el que estaven cridats a ésser –potser ma d’obra- i no pas el que eren. Tampoc no comptaven els servents: hi havia “classes” de persones

Aquests dies que comencem les catequesis parlem molt dels infants, de com acollir-los bé, de com transmetre’ls la fe de com acompanyar-los a ells i als seus pares, hauríem de tenir molt present aquesta pàgina de l’evangeli. Acollir l’infant és acollir el mateix Jesús que ens ha dit que si no ens fem com ells no entrarem pas al Regne. I acollir l’infant vol dir en primer lloc escoltar-lo. Deia el P. Francesc Roma, jesuïta, expert en catequesi, a un grup de pares i fills en vigílies de la primera comunió: “vosaltres, nens i nenes, aquests mesos ens heu donat una catequesi que Déu n’hi do!”. Es referia a la saviesa de les seves preguntes i de les seves respostes.

En el món els nens sovint  fan nosa. Segons l’esperit del món ningú no es dedica a donar atenció a un infant perquè no pot oferir cap benefici a aquell qui espera ser el primer.

Però no són sols els infants, hauríem de preguntar-nos qui és el més petit de la nostra família, de la nostra comunitat cristiana, de la societat... Potser el més petit no és el més jove d’edat. Potser és l’ancià, potser és el qui té un comportament difícil, potser és aquell que ens fa nosa, potser és aquell que s’ha vist forçat a emigrar. La lliçó la tenim davant dels ulls, part d’Europa es tanca a l’acolliment d’aquells que truquen a les seves portes. Ja sé que és una qüestió molt complexa, però sovint posa en relleu la supèrbia dels estats.

Santa Maria, la nostra patrona, va entendre què volia dir fer-se la última i es va fer la serventa del Senyor. Dedicada a Ell ja des de nena, avui és la primera, la primícia de la salvació. Que Ella mestra en el servei ens ajudi a abandonar la lògica del poder.