Infants naixem, infants tornem

Diumenge de la Sagrada Família 2025

A tota família hi ha ancians, hi ha adults i hi ha infants. Jesús diu que si no ens fem com infants no entrarem en el Regne del cel (Mateu 18,3).

Des d’una lectura racionalista, aquesta és una afirmació paradoxal, perquè tots pensem que som o voldríem ser adults madurs i responsables i sembla que fer-se infant sigui fer una regressió.  Però evidentment aquest no és el sentit de les paraules de Jesús. A Catalunya ja diem que “infants naixem i infants tornem”. I és ben bé així i potser no està tan allunyat del que diu el Senyor, que fou mediterrani com nosaltres. Les persones quan ens fem grans ens anem tornant més necessitades d’afecte, com els nens i nenes, estem més en el nostre mon, sovint fantasiós, ens entotsolem com els nens quan juguen sols, fins i tot, físicament, ens anem reduint. Aquesta és una manera natural de fer-se infant. I, en cert sentit, pot ser també sobrenatural.

Durant la missa del dia de Nadal, una anciana de la residència Roca i Pi anava cridant periòdicament: “vull anar a casa, vull tornar a casa”. Els cuidadors intentaven calmar-la, altres vellets la renyaven i la feien callar... ningú no entenia que la velleta sentia que era Nadal i que el seu home, que la va a veure cada dia, ara estava ingressat a l’hospital. Ella  no ho sabia, el fill no li havia dit,  però amb les nadales i les felicitacions entenia que era dia de Nadal  i veia que ell no hi era. “Vull tornar a casa” potser volia dir: “avui, dia de Nadal, vull estar amb el meu marit i sento que no hi és.”

Hi ha maneres madures de fer-se infant, com recuperar una ingenuïtat primigènia que no està renyida amb l’astúcia que donen els anys (“càndids com coloms i astuts com serpents,” digué també el Senyor.., ·però no va dir el tant per cent·, subratllava amb enginy el P. Jesús Renau, jesuïta). Hi ha maneres immadures de tornar-se nens i nenes, com ara fer les coses no tant buscant el bé comú si no perquè els altres ens aplaudeixin i ens reconeguin que hem estat aplicats i que hem fet els deures. Certament més val fer el bé que no fer-lo, però s’ha d’obrar amb rectitud d’intenció, no buscant sempre l’aplaudiment ni sortir a la foto, o a la selfie, o a les xarxes.

Hi ha maneres patològiques de tornar-se infants, com ara cridar contínuament l’atenció dels altres (sobre tot dels que ens interessen) fins i tot inventant problemes no resolts i dedicant hores a teixir històries, per intentar seduir aquella persona que ens interessa seduir o utilitzar. Gairebé tots sabem conèixer quan el plor de l’infant és sortit de dins o és una pura rebequeria i hi ha persones que ploren amb plor net i d’altres que fan subtils rebequeries. Això es veu força en l’acompanyament espiritual. Hi ha persones que semblen que no desitgin tant ésser acompanyades, ni escoltar un consell que els puguis donar -algunes fins i tot neguen que s’hagin de donar consells- com que te les escoltis. Ja és important escoltar, però l’escolta ha de ser recíproca.

Tinc una amiga molt enfadada. S’ha obsessionat amb els nens d’unes famílies d’Ucraïna que ha conegut i creu que, de totes totes, ha de portar-los joguines per Reis. En primer lloc, a Ucraïna, per Epifania, no és tradicional fer-se regals,  si no beneir l’aigua i netejar la casa com a signe de purificació. Però és en va dir-li res a la meva amiga perquè em dirà que com que els nens ucraïnesos son aquí i veuen que els altres nens tenen regals, -no tots per cert- ells han de tenir moltes joguines. I voldria que un servidor fes de patge anant a no sé quantes adreces de no sé quantes institucions humanitàries a recollir reis per als “seus pobrets nens ucraïnesos”. I quan li dius que no pots perquè tens altre feina, ets dolent. Que no és un bé que aquests i d’altres nens d’altres famílies en risc d’exclusió puguin celebrar Reis a la catalana? I tant que és un bé, però per fer aquest bé no cal intentar posar els altres al teu servei volent demostrar que ets la persona més solidària de Barcelona. Aquest és un infantilisme patològic.

Tinc tres amics més molt enutjats també. Durant anys han fet de voluntaris al Monestir. I, dels tres, dos de fa  mesos ho han deixat i un tercer ha posat distància. Hi ha diversos arguments en cada cas, però el denominador comú és que no s’han sentit valorats o, si més no, no s’han sentit valorats com voldrien. Deuen tenir les seves raons i cal respectar-les, però no és difícil endevinar un sentit de supèrbia i, en aquest cas, no ja una mal entesa infantesa, sinó una adolescència palesa. Els jardiners dels jardins imperials del Japó dediquen anys a cultivar les flors i a tenir cura dels parterres dels monarques de manera voluntària. Si un dia l’emperador o l’emperadriu passen amb el seu vehicle i els fan un senyal de reconeixement amb la ma, ja se senten pagats. Direu que ni això és Japó, ni hi aquí ha cap emperadriu o emperador, però analògicament és semblant. On és la humilitat? Jesús digué als seus zelosos apòstols tornats d’una missió: “no us alegreu que els esperits se us sotmetin, alegreu-vos més aviat que els vostres noms estiguin inscrits en el Regne del Cel” (Lc 10, 20).

Un bon amic, catòlic practicant, fins i tot compromès, m’envia una nadala molt original, feta amb IA. Apareix al centre de la imatge ell mateix tenint en braços el Nen Jesús, contemplat per Josep i Maria a banda i banda. Original i entranyable, oi? A molts ens agradaria tenir el privilegi que han tingut sants com Antoni de Pàdua o Fèlix de Cantalici de bressar el Nen Jesús. Però francament m’hagués agradat més que la nadala hagués estat una fotografia del meu propi amic, de jove, bressant el seu fill.  O no és la imatge d’un nadó la millor imatge de Jesús? I la seva, no és la millor imatge de Sant Josep?

Sí, cal fer-se infants, fins i tot, cal tornar a néixer, però cal fer-ho a la manera del Senyor, no a la nostra.