Jaume Aymar i Ragolta

25 de setembre de 2011 Sis baules d'una cadena segada -la que duu a la mà el Nin de la Mercè- dolç us va bressant l'oreig de l'albada car sou de la llibertat brau recer. Quaranta anys de fecunda caminada demanen un agraïment sincer heu fet pa de Crist, la taula parada i ens heu convocat tots al goig de ser. Demanem a Maria que ella us guard ara que ardits enfileu la carena i tot ho mireu amb un nou esguard. Que tot i que als polsos hi hagi neu i us sentiu forjats pel goig i la pena heu de ser fidels altaveus de Déu!

Barcelona, 22nd September 2011 Dear friends, In 2009 I had the honour to participate in an interfaith meeting in New York. There I had the opportunity to meet the delegation from Glasgow. Last year we had the opportunity to meet again with some of them in Barcelona. This year, as Manu must already informed you, it has not been possible for me to visit the largest city in Scottland. I am sorry about it because I would have certainly enjoyed it very much, but I join this meeting from my heart and I join your prayers to the only God, from my faith. These years we have been discovering that the different religous communities in all countries take part in public life and face the great challenges: immigration, violence, discriminations... All this has been very interesting , but the most important thing are the links of friendship that we are creating. Friendship, when it is truthful, lasts for ever. A specific proposal I would like to submit to you it that we should have a more direct kno...

Estimats amics, L’any 2009 vaig tenir l’honor de participar en l’encontre interreligiós de Nova York. Allí vaig poder conèixer també la delegació de Glasgow. L’any passat ens vam tornar a veure amb alguns a Barcelona. Aquest any, com ja us haurà explicat el Manu, no m’ha estat possible de venir a la ciutat més gran d’Escòcia. Em sap greu, perquè m’hauria agradat molt, però m’ uneixo de cor a la vostra trobada i em sumo a les vostres pregàries a l´únic Déu des de la meva confessió religiosa. Aquests anys hem anat descobrint com les diverses comunitats religioses en els diferents països participen en la vida pública i enfronten grans desafiaments: la immigració, la violència, les desigualtats... Ha estat tot molt interessant però penso que el més important són els llaços d’amistat que anem creant. L’amistat quan és veritable és per sempre. Una proposta concreta que us faig és que tinguem un coneixement més directe de la poesia de les diferents tradicions religioses. Els poetes tenen alg...

Diumenge XXVI de durant l’any Sant Pau demana un favor als cristians de Filips: “us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes, ben avinguts. No feu res per rivalitat ni vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos sinó que miri pels altres”. No és aquest també el desig de molts pares de família? Molts pares que han fet i fan tot el possible perquè no hi hagi rivalitat entre els seus fills? Si tots, en lloc de guiar-nos només pels propis interessos miréssim pels altres, penséssim en el bé comú segurament no hi hauria hagut aquesta crisi amb totes les tràgiques conseqüències que comporta. La paràbola de l’Evangeli és tan real! Uns diuen que no però acaben fent, altres diuen sí, però no fan. El que es tracta és de dir i de fer. Allò tan català del “dit i fet” que, per cert dóna nom a una llar d’acol...

Homilia del diumenge XXV de durant l'any A l’evangeli hem vist la magnificència de Déu: és més important el treball a la vinya que el salari que es pugui percebre. Em venia a la ment la vella contalla d’aquells constructors que estaven bastint un mur. Un vianant i li pregunta a un: “què fas?” i ell li respon: “que no ho veus?: m’estic guanyant la vida”, li pregunta a un altre “què fas?” i li contesta: “que no ho veus: estic fent el meu ofici” i encara li pregunta a un tercer, “què fas?” i ell li diu sàviament: “Que no ho veus: estic construint una catedral!”. Els dos primers feien la feina perquè tocava, el tercer sabia que estava col•laborant en un gran projecte. La motivació és molt important. Aquells treballadors van anar a la vinya decidits perquè els convocaven. No hi van pel salari. Els que hi anaven només pel salari, mesquins, se sorprenen de la magnanimitat del Senyor. “Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus”, ens ha dit la primera lectu...

Homilia diumenge XXIV de durant l’any La paraula “amor” pot esdevenir una paraula buida si no va acompanyada del perdó. El perdó és la prova de l’amor. No estimo veritablement una persona si no sóc capaç de demanar-li perdó o de perdonar-la. El perdó és la prova de l’amor, el seu segell. A molts ens irrita el comportament d’aquest ministre de la paràbola de l’evangeli que havent estat perdonat d’un deute tan gran no sigui capaç de perdonar el seu col•lega. Però de fet, no obrem moltes vegades nosaltres mateixos així? Déu és pacient amb nosaltres, nosaltres som impacients amb els germans. “És odiós irritar-se i guardar rancúnia”, ens ho ha dit un llibre sapiencial el llibre de Jesús fill de Sira. “L’home que s’irrita contra un altre home (...) ¿ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?” Perdonar és el més savi. Demanem el Senyor que ens ajudi a demanar perdó i a perdonar. Aquest diumenge fa deu anys de l’onze de setembre de l’any 2001. Aquell dia fatídic, al matí, uns terroristes...

Setmana XXIII de durant l’any. “T’he fet sentinella” ens ha dit la primera lectura. El sentinella és el que vetlla. La paraula “sentinella” és de la mateixa arrel que “sensat”. És el qui té seny. El sentinella és el que observa atentament la realitat. És el que pot detectar el perill. Hi ha perills en els nostres capteniments, en les convivències, a la societat... Ésser sentinelles. Quantes vegades hem agraït un avís d’una persona que ens estima, potser el pare o la mare, potser un mestre, un capellà amic, un metge... El sentinella sol estar en un lloc alt. Només des de la pregària, només veient les coses des de Déu estaré en condicions de detectar la temptació o el pecat propi i aliè. L’evangeli d’avui podríem anomenar-lo de la “pedagogia de Déu” o de la “paciència de Déu”. És evident que el tracte amb les persones requereix temps i paciència. Si Déu és pacient amb cadascú de nosaltres, perquè sovint nosaltres som tan impacients amb els nostres germans? Si el teu germà peca ...

En les noces de plata d’ Ulrich Franklen i Mercè Costa Sant Jeroni de la Murtra, 3 de setembre de 2011 Vint-i-cinc anys fa que a la portalada amb compàs vàreu iniciar una dansa a cadascú que de cor s'hi atansa l'uniu a la rotllana regalada. Després vingué la Joana esperada; un camí en bell amor mai no cansa aquell que per rutes de fe avança viu com un grat present cada jornada. Avui us diem: amics, Déu vos guard! en vosaltres no hi ha paraula vana us compreneu tan sols amb un esguard. Franc Ulrich vingut de l'antiga Europa tu Mercè de la costa catalana solqueu valents mars d’argent vent en popa.