La pedagogia de Déu

Setmana XXIII de durant l’any.

“T’he fet sentinella” ens ha dit la primera lectura. El sentinella és el que vetlla. La paraula “sentinella” és de la mateixa arrel que “sensat”. És el qui té seny. El sentinella és el que observa atentament la realitat. És el que pot detectar el perill. Hi ha perills en els nostres capteniments, en les convivències, a la societat... Ésser sentinelles. Quantes vegades hem agraït un avís d’una persona que ens estima, potser el pare o la mare, potser un mestre, un capellà amic, un metge... El sentinella sol estar en un lloc alt. Només des de la pregària, només veient les coses des de Déu estaré en condicions de detectar la temptació o el pecat propi i aliè.
L’evangeli d’avui podríem anomenar-lo de la “pedagogia de Déu” o de la “paciència de Déu”. És evident que el tracte amb les persones requereix temps i paciència. Si Déu és pacient amb cadascú de nosaltres, perquè sovint nosaltres som tan impacients amb els nostres germans?
Si el teu germà peca (erra, s’equivoca, està en perill...):
1.- Ves a trobar-lo i parleu-ne. És a dir, la iniciativa ha de ser teva: surt al seu encontre... I parleu-ne. Enraonar, aquesta paraula tan catalana. Parlem-ne! Parlant la gent s’entén. I hauríem d’afegir, si es vol entendre. La primera eina davant de tot conflicte, o d’una actitud equivocada, és el diàleg. Diàleg en el món de la parella; diàleg pares i fills; diàleg d’amics; diàleg de veïns. Diàleg amarat de saviesa, diàleg ple de caritat, amb esperit de correcció fraterna... Però recordem-ho, difícilment puc dir a l’altra allò que crec que no fa bé, abans d’examinar-me jo mateix. Que no sigui que vulgui treure la palla del seu ull i no adverteixi la biga que hi ha en el meu.
2.-Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més. En la llei antiga calien dos testimonis per validar una acció. Avui podríem parlar de la importància del petit grup. I també la importància d’un professional, de vegades un expert o un mediador. En el món dels conflictes de la parella, per exemple, sabem que si hi ha voluntat de totes dues parts d’arreglar les coses tot és molt fàcil
3.- Si tampoc no fa cas del petit grup, parla’n a la comunitat reunida. Quina és la nostra comunitat? Veritablement tenim una “comunitat”? En qualsevol cas la comunitat és lloc de “perdó i de festa” com es titulava aquell llibre de Jean Vanier.
4.-I encara si no fa cas a la comunitat diu Jesús considera’l com si fos un pagà o un publicà. I fixem-nos com Jesús va tractar els publicans i els pagans. El cas del centurió, o de la dona siro-fenícia. I Jesús va dir als jueus que els publicans ens precedirien en el regne...