El perdó, segell de l'amor
Homilia diumenge XXIV de durant l’any
La paraula “amor” pot esdevenir una paraula buida si no va acompanyada del perdó. El perdó és la prova de l’amor. No estimo veritablement una persona si no sóc capaç de demanar-li perdó o de perdonar-la. El perdó és la prova de l’amor, el seu segell.
A molts ens irrita el comportament d’aquest ministre de la paràbola de l’evangeli que havent estat perdonat d’un deute tan gran no sigui capaç de perdonar el seu col•lega. Però de fet, no obrem moltes vegades nosaltres mateixos així? Déu és pacient amb nosaltres, nosaltres som impacients amb els germans.
“És odiós irritar-se i guardar rancúnia”, ens ho ha dit un llibre sapiencial el llibre de Jesús fill de Sira. “L’home que s’irrita contra un altre home (...) ¿ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?”
Perdonar és el més savi. Demanem el Senyor que ens ajudi a demanar perdó i a perdonar.
Aquest diumenge fa deu anys de l’onze de setembre de l’any 2001. Aquell dia fatídic, al matí, uns terroristes van segrestar quatre avions comercials, dos dels quals van atacar les torres bessones en la ciutat de Nova York i un tercer el Pentagon a Virgína. Un quart avió es va estavellar en un camp de Pensilvània, degut a la lluita entre la tripulació i els passatgers amb els segrestadors per tornar a prendre el control de l’aparell. La tragèdia, en tot just dues hores, va deixar sense vida quasi 3000 persones i va sembrar el pànic arreu. Les imatges de l’atemptat a les torres bessones del World Trade Center, difoses en directe per tot el món, semblaven la icona del xoc de civilitzacions profetitzat apocalípticament per S. Huntington. El món es precipitava a una nova i peculiar guerra que en un decenni ha segat la vida de centenars de milers de persones, especialment a l’Iraq i a Afganistan. Avui els experts diuen que el veritable mòbil dels atemptats era la causa palestina i el suport dels EUA a Israel. En qualsevol cas els tràgics fets marcaren el gir cap a una altra fase de la història del món, en la qual cada vegada més som conscients de la interconnexió i la interdependència global.
El 20 d’abril de 2008, Benet XVI, després de pregar una bona estona a la Zona Zero, va pronunciar commogut aquesta pregària: “Déu de comprensió, afeixugats per la magnitud d’aquesta tragèdia, cerquem la teva llum i la teva guia, quan ens enfrontem en fets tan terribles com aquest. Fes que aquells les vides dels quals van ser salvades, visquin de manera que les vides perdudes aquí no ho hagin estat en va. Conforta’ns i consola’ns. Enforteix-nos en l’esperança i dona’ns saviesa i coratge per treballar incansablement per un món en el qual la veritable pau i amor regnin entre les nacions i als cors de tots.” Eren paraules expressives d’una banda del sentit cristià del dolor i també d’allò que és tan propi dels cristians: consolar i acompanyar. El P. Michael F. Judge, OFM, capellà dels bombers de NY, morí mentre administrava els sagraments als ferits i als moribunds (350 bombers i 50 policies, també hi van deixar la vida). Una de les esglésies properes a la tragèdia va servir de seguida com a centre de suport dels familiars i de les seves víctimes conservant en el seu interior moltes mostres d’aquells dies: roba, llibres i fotografies de gent que va morir. En la mateixa Zona Zero es va construir també un Museu que serveix d’homenatge a les víctimes.
Avui diumenge commemorem també l’11 de setembre, la diada de Catalunya. Els bisbes de Catalunya, en el document “Al servei del nostre poble” diuen: “Havent transcorregut vint-i-cinc anys del document Arrels Cristianes de Catalunya, els bisbes avui ratifiquem i continuem el que aleshores els nostres germans en el ministeri oferien a la comunitat catòlica i a tota la societat catalana. Com a pastors de l'Església, manifestem el nostre profund amor pel país i ens posem al seu servei perquè sentim la urgència d'anunciar-li la persona de Jesucrist i el seu Regne, que són per a nosaltres el tresor més gran que tenim. Reiterem la crida a projectar aquest amor social en els deures cívics envers les institucions i organismes de govern, així com en el compromís d'impregnar d'esperit cristià tota acció amb projecció social”. Em sembla significativa aquesta observació perquè la solidaritat té com a fonament la fraternitat, i aquesta la filiació. I diuen també: “Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l'expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d'acord amb la doctrina social de l'Església” .
Així pregava el bisbe Torras i Bages en la seva Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat.
“Rosa de caritat/foc que sense consumir escalfa/traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia/i ajunteu tots els seus fills/amb cor de germans”.
Fem-nostra la seva bella pregària.
La paraula “amor” pot esdevenir una paraula buida si no va acompanyada del perdó. El perdó és la prova de l’amor. No estimo veritablement una persona si no sóc capaç de demanar-li perdó o de perdonar-la. El perdó és la prova de l’amor, el seu segell.
A molts ens irrita el comportament d’aquest ministre de la paràbola de l’evangeli que havent estat perdonat d’un deute tan gran no sigui capaç de perdonar el seu col•lega. Però de fet, no obrem moltes vegades nosaltres mateixos així? Déu és pacient amb nosaltres, nosaltres som impacients amb els germans.
“És odiós irritar-se i guardar rancúnia”, ens ho ha dit un llibre sapiencial el llibre de Jesús fill de Sira. “L’home que s’irrita contra un altre home (...) ¿ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?”
Perdonar és el més savi. Demanem el Senyor que ens ajudi a demanar perdó i a perdonar.
Aquest diumenge fa deu anys de l’onze de setembre de l’any 2001. Aquell dia fatídic, al matí, uns terroristes van segrestar quatre avions comercials, dos dels quals van atacar les torres bessones en la ciutat de Nova York i un tercer el Pentagon a Virgína. Un quart avió es va estavellar en un camp de Pensilvània, degut a la lluita entre la tripulació i els passatgers amb els segrestadors per tornar a prendre el control de l’aparell. La tragèdia, en tot just dues hores, va deixar sense vida quasi 3000 persones i va sembrar el pànic arreu. Les imatges de l’atemptat a les torres bessones del World Trade Center, difoses en directe per tot el món, semblaven la icona del xoc de civilitzacions profetitzat apocalípticament per S. Huntington. El món es precipitava a una nova i peculiar guerra que en un decenni ha segat la vida de centenars de milers de persones, especialment a l’Iraq i a Afganistan. Avui els experts diuen que el veritable mòbil dels atemptats era la causa palestina i el suport dels EUA a Israel. En qualsevol cas els tràgics fets marcaren el gir cap a una altra fase de la història del món, en la qual cada vegada més som conscients de la interconnexió i la interdependència global.
El 20 d’abril de 2008, Benet XVI, després de pregar una bona estona a la Zona Zero, va pronunciar commogut aquesta pregària: “Déu de comprensió, afeixugats per la magnitud d’aquesta tragèdia, cerquem la teva llum i la teva guia, quan ens enfrontem en fets tan terribles com aquest. Fes que aquells les vides dels quals van ser salvades, visquin de manera que les vides perdudes aquí no ho hagin estat en va. Conforta’ns i consola’ns. Enforteix-nos en l’esperança i dona’ns saviesa i coratge per treballar incansablement per un món en el qual la veritable pau i amor regnin entre les nacions i als cors de tots.” Eren paraules expressives d’una banda del sentit cristià del dolor i també d’allò que és tan propi dels cristians: consolar i acompanyar. El P. Michael F. Judge, OFM, capellà dels bombers de NY, morí mentre administrava els sagraments als ferits i als moribunds (350 bombers i 50 policies, també hi van deixar la vida). Una de les esglésies properes a la tragèdia va servir de seguida com a centre de suport dels familiars i de les seves víctimes conservant en el seu interior moltes mostres d’aquells dies: roba, llibres i fotografies de gent que va morir. En la mateixa Zona Zero es va construir també un Museu que serveix d’homenatge a les víctimes.
Avui diumenge commemorem també l’11 de setembre, la diada de Catalunya. Els bisbes de Catalunya, en el document “Al servei del nostre poble” diuen: “Havent transcorregut vint-i-cinc anys del document Arrels Cristianes de Catalunya, els bisbes avui ratifiquem i continuem el que aleshores els nostres germans en el ministeri oferien a la comunitat catòlica i a tota la societat catalana. Com a pastors de l'Església, manifestem el nostre profund amor pel país i ens posem al seu servei perquè sentim la urgència d'anunciar-li la persona de Jesucrist i el seu Regne, que són per a nosaltres el tresor més gran que tenim. Reiterem la crida a projectar aquest amor social en els deures cívics envers les institucions i organismes de govern, així com en el compromís d'impregnar d'esperit cristià tota acció amb projecció social”. Em sembla significativa aquesta observació perquè la solidaritat té com a fonament la fraternitat, i aquesta la filiació. I diuen també: “Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l'expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d'acord amb la doctrina social de l'Església” .
Així pregava el bisbe Torras i Bages en la seva Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat.
“Rosa de caritat/foc que sense consumir escalfa/traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia/i ajunteu tots els seus fills/amb cor de germans”.
Fem-nostra la seva bella pregària.
Comentarios
Publicar un comentario