domingo, 20 de noviembre de 2011

En comunitat, mostra la teva habilitat

Diumenge XXXIII

El nostre comportament està dient sense paraules la imatge que tenim amb Déu. Si som actius i fem créixer els recursos, és perquè creiem en un Déu creador; si som bons administradors, és perquè creiem que Déu ho fa així. Ahir el Dr. Esquirol en una conferència deia: viure és projectar-se, estendre’s, existir és sortir de si cap enfora. “Obrir-se al proïsme vol dir percebre la diferència. No tot és el mateix com predica el nihilisme. L’experiència de l’altre et diu que no tot és el mateix.” Quantes vegades quan ens mirem detingudament una persona, quan l’escoltem, quan la veiem actuar a casa o amb els seus ens sorprèn gratament. Hi ha una dita molt desafortunada “en comunidad no muestres tu habilidad”, perquè no et demanin allò que saps fer. Que poc sentit comunitari tenia la persona que se la va inventar, oi? Crec que és tot el contrari, és a la comunitat, a la casa, on has de mostrar quina és realment la teva habilitat..
Aquell que fa rendir els recursos, com el mal administrador de la paràbola és perquè en el fons té una imatge del seu senyor- de Déu- una imatge distorsionada; fixem-nos-hi bé: “Senyor sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners”. Déu no és així, és exigent, però només exigeix (fer sortir cap enfora) allò que sap que podem donar. Déu recull perquè abans ha escampat. Déu ens dóna el manament de l’amor, perquè sap que som capaços d’estimar. Quina responsabilitat! Exigir vol dir fer sortir cap enfora. Els pares que sou exigents amb els seus fills ho són perquè se’ls estimen, sabeu que poden rendir més. “Vaig tenir por”. Quina excusa, si tenim por, poca cosa farem perquè la por paralitza.
Quantes vegades penso en tantes persones desaprofitades, desvagades, amb una vida mal dissenyada, que no rendeixen el que podria rendir, o que potser ningú no la convoca a allò que està cridada a fer i a ser. Ser cristià vol dir també arriscar-se a cridar gent, a convocar. També a les comunitats cristianes. Ho faran més o menys bé, però s’hi ha de tenir paciència. Les persones s’han d’educar, s’hi ha de tenir paciència, però quan una persona respon quin goig.
Diumenge vinent són eleccions generals. Ara, en què estem al bell mig d’aquesta crisi econòmica devastadora que colpeja les famílies, en especial les més humils; ara que la por i el desconcert paralitzen tantes persones arreu i la desorientació moral sovinteja; lluny de rendir-nos al desencís, és el moment de reivindicar en l’àmbit públic els valors cristians. En vigílies d’eleccions, i exercint cadascú el dret a vot segons la seva consciència i el seu criteri, convé tenir en compte que el cristianisme advoca per una societat que tingui la fraternitat com a element central; que humanitza la justícia social; que fa del cosmopolitisme una actitud ètica; que supera la simplificadora bipolaritat esquerra-dreta i la substitueix per un enfocament comunitari de la persona humana.
Cal crear una economia al servei de les persones. L’assoliment d’una societat justa, que elimini contrastos odiosos i permeti a tota la població de sentir-se ciutadans lliures i dignes, ha de ser un objectiu prioritari. Així doncs, l’economia ha d’estar condicionada pel bé comú.
La diada de Germanor que avui celebrem és també un moment privilegiat per fer-nos més conscients de fins a quin punt és important l’Església en la vida dels creients i en la convivència i en el desenvolupament de la societat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.