Tornar a tenir feina
Diumenge de Crist Rei
Us confesso que cada vegada que escolto aquest evangeli alguna cosa se’m remou per dins. Em recordo d’aquelles paraules del capellà i poeta mossèn Manuel Tort: “massa sovint sóc lluny del pobre i del captaire”. La pobresa truca a les nostres portes amb insistència i moltes vegades en passem de llarg.
Per la cultura antiga hi havia una cosa que era fonamental: l’hospitalitat. D’ací ve el nom d’hospital. Donar de menjar, donar de beure, vestir, acollir, guarir... hi era fonamental. Per això als monestirs medievals s’acollia l’hoste com si fos el mateix Crist. Per això a les nostres masies els xiprers indicaven l’acolliment que s’hi practicava.
Les paraules del Senyor no s’adrecen a individus sinó a grups, parla de “vosaltres”. Com a comunitats estem realment preocupades pels pobres, pels qui s’ho passen pitjor? Moltes vegades deleguem de pressa i diem “això és cosa de Càritas” i és cert, Càritas ens ajuda i molt, però Càritas no és més que una dimensió de la nostra comunitat. Tu també ets Càritas. I tu, personalment, què has fet per aquella persona que ha trucat a la teva porta i que t’ha parlat a tu? O que t’ha deturat al carrer? L’has escoltat? Li has mirat els ulls? Li has dedicat un somrís? Has mirat de consolar-la? Moltes vegades ens plantegem si hem de donar almoina o no als pidolaires del carrer. Molts diuen que no, que se la malgastaran, que a darrera hi ha d’altres interessos, etc. Probablement tenen raó, però us asseguro que gairebé sempre que he donat una almoina, ni que sigui petita, he rebut una paraula d’agraïment i de benedicció per a mi i per als meus, que tinc la certesa que val molt més que la petita almoina que hagi pogut donar.
Aquesta mateixa setmana, l’alcalde de la nostra ciutat, visitava el nostre local de càritas parroquial. El va rebre un grup de voluntaris jo també hi era. La Montserrat li explicava que per aquell local hi passaven una setantena de famílies, totes derivades dels assistents socials i se’ls donava menjar, roba i de vegades es pagaven rebuts o s’ajudava a lloguers per evitar desnonaments. Al principi el percentatge d’immigrants era el més alt. Ara s’havia invertit i el percentatge més alt és de gent autòctona, del país, nascuts aquí. La Montserrat li va explicar a l’alcalde i al regidor que l’acompanyava, que un dia va comparèixer un home d’uns 45 anys, net i polit, amb camisa i corbata, talment un executiu. La responsable de Càritas, el va fer passar, es va pensar que venia a oferir-li algun excedent d’aliments... Tot el contrari. L’home li va dir que estava a l’atur que estava casat, que tenia dos fills i que tenia la seva mare malalta al seu càrrec. Estava pagant també una hipoteca. Li va dir que l’empresa l’havia acomiadat temporalment i que li havien dit que, acabat l’atur, el tornaria a contractar. Però l’atur s’havia acabat i no l’havien tornat a cridar. L’home li explicava, amb llàgrimes als ulls, que aquell matí, a l’hora d’esmorzar la seva filla li havia demanat cereals per la llet... i el pare li va haver de dir “filla meva, és que no tenim ni llet”. Aquell executiu jove, vencent la vergonya, venia a pidolar a la nostra Càritas una mica de menjar pels seus. Tot seguit les voluntàries li van proporcionar aliments bàsics. L’ajut va durar tres setmanes. A la tercera, era principi de mes, aquell home va tornar feliç: l’havien tornat a cridar a l’empresa i venia a donar les gràcies. La responsable de Càritas li va oferir un anticipació si no havia de cobrar abans de final de mes. L’home no el va acceptar i es va acomiadar cordialment. Quan la Montserrat li explicava aquesta història a l’alcalde, plorava... també l’edil estava tot emocionat i es va quedar sense paraules. Quants casos semblants es podrien explicar! El govern que avui surti de les urnes haurà de prendre mesures a situacions com aquestes o semblants... Amb una taxa d’atur tan elevada, amb tantes famílies fins ara benestants que pateixen situacions de precarietat!
Cada vegada que resem el parenostre diem aquesta expressió “vingui a nosaltres el vostre Regne”. Com escriu Benet XVI: “ el Regne de Déu ve a través d’un cor que escolta”. La vida d’aquest regne és la vida del Crist que continua en els seus; en el cor que ja no s’alimenta de la vida del Crist, el regne fineix...”. Alimentem-nos, doncs d’Ell, en l’eucaristia.
Us confesso que cada vegada que escolto aquest evangeli alguna cosa se’m remou per dins. Em recordo d’aquelles paraules del capellà i poeta mossèn Manuel Tort: “massa sovint sóc lluny del pobre i del captaire”. La pobresa truca a les nostres portes amb insistència i moltes vegades en passem de llarg.
Per la cultura antiga hi havia una cosa que era fonamental: l’hospitalitat. D’ací ve el nom d’hospital. Donar de menjar, donar de beure, vestir, acollir, guarir... hi era fonamental. Per això als monestirs medievals s’acollia l’hoste com si fos el mateix Crist. Per això a les nostres masies els xiprers indicaven l’acolliment que s’hi practicava.
Les paraules del Senyor no s’adrecen a individus sinó a grups, parla de “vosaltres”. Com a comunitats estem realment preocupades pels pobres, pels qui s’ho passen pitjor? Moltes vegades deleguem de pressa i diem “això és cosa de Càritas” i és cert, Càritas ens ajuda i molt, però Càritas no és més que una dimensió de la nostra comunitat. Tu també ets Càritas. I tu, personalment, què has fet per aquella persona que ha trucat a la teva porta i que t’ha parlat a tu? O que t’ha deturat al carrer? L’has escoltat? Li has mirat els ulls? Li has dedicat un somrís? Has mirat de consolar-la? Moltes vegades ens plantegem si hem de donar almoina o no als pidolaires del carrer. Molts diuen que no, que se la malgastaran, que a darrera hi ha d’altres interessos, etc. Probablement tenen raó, però us asseguro que gairebé sempre que he donat una almoina, ni que sigui petita, he rebut una paraula d’agraïment i de benedicció per a mi i per als meus, que tinc la certesa que val molt més que la petita almoina que hagi pogut donar.
Aquesta mateixa setmana, l’alcalde de la nostra ciutat, visitava el nostre local de càritas parroquial. El va rebre un grup de voluntaris jo també hi era. La Montserrat li explicava que per aquell local hi passaven una setantena de famílies, totes derivades dels assistents socials i se’ls donava menjar, roba i de vegades es pagaven rebuts o s’ajudava a lloguers per evitar desnonaments. Al principi el percentatge d’immigrants era el més alt. Ara s’havia invertit i el percentatge més alt és de gent autòctona, del país, nascuts aquí. La Montserrat li va explicar a l’alcalde i al regidor que l’acompanyava, que un dia va comparèixer un home d’uns 45 anys, net i polit, amb camisa i corbata, talment un executiu. La responsable de Càritas, el va fer passar, es va pensar que venia a oferir-li algun excedent d’aliments... Tot el contrari. L’home li va dir que estava a l’atur que estava casat, que tenia dos fills i que tenia la seva mare malalta al seu càrrec. Estava pagant també una hipoteca. Li va dir que l’empresa l’havia acomiadat temporalment i que li havien dit que, acabat l’atur, el tornaria a contractar. Però l’atur s’havia acabat i no l’havien tornat a cridar. L’home li explicava, amb llàgrimes als ulls, que aquell matí, a l’hora d’esmorzar la seva filla li havia demanat cereals per la llet... i el pare li va haver de dir “filla meva, és que no tenim ni llet”. Aquell executiu jove, vencent la vergonya, venia a pidolar a la nostra Càritas una mica de menjar pels seus. Tot seguit les voluntàries li van proporcionar aliments bàsics. L’ajut va durar tres setmanes. A la tercera, era principi de mes, aquell home va tornar feliç: l’havien tornat a cridar a l’empresa i venia a donar les gràcies. La responsable de Càritas li va oferir un anticipació si no havia de cobrar abans de final de mes. L’home no el va acceptar i es va acomiadar cordialment. Quan la Montserrat li explicava aquesta història a l’alcalde, plorava... també l’edil estava tot emocionat i es va quedar sense paraules. Quants casos semblants es podrien explicar! El govern que avui surti de les urnes haurà de prendre mesures a situacions com aquestes o semblants... Amb una taxa d’atur tan elevada, amb tantes famílies fins ara benestants que pateixen situacions de precarietat!
Cada vegada que resem el parenostre diem aquesta expressió “vingui a nosaltres el vostre Regne”. Com escriu Benet XVI: “ el Regne de Déu ve a través d’un cor que escolta”. La vida d’aquest regne és la vida del Crist que continua en els seus; en el cor que ja no s’alimenta de la vida del Crist, el regne fineix...”. Alimentem-nos, doncs d’Ell, en l’eucaristia.
Comentarios
Publicar un comentario