domingo, 4 de noviembre de 2012

El més important que podem fer

Diumenge XXXI de durant l’any. 4/11/2012

Dijous celebràvem la festa de Tots Sants, aquells que van viure la plenitud de l’amor de Déu. Divendres pregàvem pels difunts, que Déu els admeti en el seu Regne. Avui el Senyor ens explica el camí per arribar a la plenitud de l’amor i abastar el seu Regne.

L’escena  se situa en el Temple de Jerusalem, dos o tres dies abans de la Passió de Jesús. Jesús s’entrevistava amb un lletrat, escriba o doctor de la Llei, avui diríem un teòleg. I li fa una pregunta que sovint es plantejava en les escoles rabíniques d’aquell temps: quin és el principal dels manaments de la Llei? (en van arribar a tenir 670). Jesús respon declarant que són dos: “estimar Déu i estimar el proïsme”. I el doctor, talment com un bon deixeble, repeteix i glossa amb admiració aquest ensenyament del Mestre i Jesús el felicita.

La nostra vida és una constant elecció. Estem sempre triant. Com quan un va al volant: passo o no passo? M’aturo o avanço? Vaig més de pressa o alenteixo la marxa? Trio aquesta via o aquella altra? Davant de les situacions que se’m presenten, davant dels problemes que se’m plantegen, davant d’una cruïlla en què em veig obligat a triar, la pregunta sempre és la mateixa “què he de fer”? I potser hauria de preguntar-me: “què és el més important que puc fer”?

I no sols les tries personals. Cal reflexionar també en allò que escollim comunitàriament. Fa unes setmanes el periodista Iñaki Gabilondo va obrir amb una conferència el curs de Cristianisme i Justícia i va analitzar l’actual situació política, econòmica i social: “s’està movent tot el que podia moure’s, tot està en transició i res no està com estava (...) Sabíem que la terra es movia però ara ho podem notar” i concloïa que “allò estable i allò durador són aquestes conviccions i valors forts que ens han transmès”.

Què hem de fer doncs? Fixem-nos que Jesús comença la seva resposta amb una afirmació de fe: “el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic”. Per tant la fe és molt important a l’hora de triar. Com escrivia el Dr. Gomà: la fe encén l’amor i l’amor il·lumina la fe. D’un Déu ben conegut neix la fe, al contrari, d’un Déu mal conegut en neix l’ateisme.

Som lliures per a estimar. Estimar és orientar positivament tot el propi ésser en la línia que porta cap a l’estimat. “Estimar Déu de tot cor i estimar el proïsme com a un mateix”. L’Evangeli situa tots dos manaments en un mateixa perspectiva. Per primera vegada en el decurs de la historia, l’evangeli considera proïsme i germà a tot home i a tota dona sense excepció. Estimar és superar l’egoisme per una fraternitat sense límits. I estimar està per sobre del culte.

El Papa Benet XVI, en la seva encíclica “Déu és amor”: recorda que “amor a Déu i amor al proïsme són inseparables. Però ambdós viuen de l’amor que ve de Déu que ens ha estimar primer. Així doncs, no es tracta ja d’un “manament” extern que ens imposa l’impossible, sinó d’una experiència d’amor nascuda des de dins (...) L’amor creix a través de l’amor”.

El lema de la Cartoixa és “el món roda, però la creu roman”. El podríem glossar així: “el món roda, però l’amor –basat en la fe- roman sempre.” El Senyor ens continua estimant, i ve a trobar-se amb nosaltres cada vegada que celebrem l’Eucaristia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.