Els signes del servei

Homilia diumenge II de durant l’any (19 de gener de 2014)

A diferència dels altres evangelistes, l’apòstol Joan no narra el baptisme de Jesús, tan sols hi fa una al·lusió que posa l’accent en l’acció de l’Esperit sobre Ell. Joan Baptista  es mira Jesús que ve en el riu Jordà de Palestina, se’l mira amb una mirada de fe i el reconeix (diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer). I el reconeix perquè l’Esperit Sant reposa damunt d’Ell, com planava sobre les aigües primordials abans de ser creat el món. I Joan diu als seus seguidors: “Mireu l’anyell de Déu… mireu el qui pren damunt seu el pecat del món…”. Invita els seus a mirar i a comprendre’l en profunditat i a seguir-lo. Que n’és d’important convidar a mirar, però no amb una mirada superficial, no: amb una mirada de fe. La fe ens ajuda a comprendre els altres i així aprenem a servir-los millor. I si servim millor, podem recrear el món.

Hi ha moltes escultures, pintures i imatges de Joan Baptista assenyalant amb el dit un anyell. I és que Joan qualifica Jesús com “l’anyell de Déu”. Què vol dir això? Era una imatge que suscitava en els hebreus una ressonància profunda d’emocions i de pensaments. Una imatge que evocava el sacrifici de l’anyell pasqual. Una imatge que era també memòria de la sortida d’Egipte, el fet central de la fe del poble d’ Israel i signe d’alliberament (Gomà). Dels animals sacrificats al Temple de Jerusalem, les ovelles (els anyells) eren els més mansuets: es deixaven sacrificar sense planys i sense queixa. Joan el Baptista en fa una figura de Jesucrist i l’altre Joan, l’Evangelista, en farà la figura central de l’Apocalipsi (JM Martí Bonet). Paraules plenes de fe. Paraules d’una mirada que va més enllà del que veuen els ulls del cos. Si sabéssim tenir aquesta mirada, aquells ulls de la fe... tot seria diferent.

A això s’hi afegeix una intencionada  al·lusió al quart  “cant del Servidor” del profeta Isaïes que llegim cada Divendres Sant: “El meu servent triomfarà, serà enlairat, enaltit, posat molt amunt. (...) No tenia figura ni bellesa que es fes admirar, ni una presència que el fes atractiu (...) De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors” (Cf. Isaïes 52-53). Carregat amb els pecats de tots el Messies serà portat, mansuet com anyell a la seva mort martirial. Pren damunt seu el pecat, perquè com que serà sacrificat, anul·larà el pecat . Diuen els biblistes que quan Joan va dir aquesta paraula “anyell” potser va usar el terme arameu talyá que vol dir alhora “anyell” i “servidor”.

A la primera lectura hem llegit un fragment de segon “cant del Servidor” d’Isaïes que subratlla la seva elecció i la seva missió profètica. Aquesta elecció, aquesta missió, ja no tindrà com a fi la restauració política d’Israel després de l’exili, sinó que mourà els cors de la petita resta del poble escollit per tal d’inaugurar el Regne de justícia promès per a la fi del temps. Avui podríem dir que hauria de moure els cors d’aquesta “minoria creativa” (Benet XVI) que som els cristians.

Hem dit que Joan evangelista no narra el baptisme de Jesús, curiosament  tampoc no narrarà la institució de l’Eucaristia sinó el rentament de peus previ al sopar... És una visió complementària dels altres evangelis anomenats “sinòptics”. Els dos sagraments fonamentals el baptisme i l’eucaristia troben així un complement inseparable: el del servei. Com escrivia el bisbe Jacques Gaillot: “una Església que no serveix, no serveix per a res”. El dia de Reis moria un bon amic: Melquiades Andrés, historiado de la mística. Són d'ell aquestes paraules: "L'Esperit Sant continuia vivint en l'Església i essent-ne l'ànima. Ell, la fe i l'oració dels creients ajuden a penetrar en les inesgotables fonts de la revelació. La santedat i la vida de fe actúen fins i tot quan l'enteniment està en silenci. El místic estima més enllà del que coneix" (Cf. Pensamiento teológico y cultura (1989) p. 15

Dins de la setmana de pregària per la unitat dels cristians preguem perquè no dividim mai a Crist. I és bo donar gràcies perquè avui creix el que s’anomena “ecumenisme de la solidaritat”.

Abans de rebre la comunió, se’ns convida a “mirar l’anyell de Déu”. Sovint el mirem d’esma i repetim  per rutina el “Senyor jo no sóc digne”. Mirem-lo avui amb aquella emoció de qui l’ha de rebre, del qui vol viure en comunió, del qui sap que, als cristians, és molt més el que ens uneix que el que ens pugui separar. I recordem aquelles paraules de Sant Pau que hem escoltat en la primera lectura: estem “cridats a ser-li consagrats, en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist”.