sábado, 25 de enero de 2014

Recomençar


Homilia diumenge 3r de durant l’any

Quan Jesús comença la seva missió se’n va a Cafarnaüm, una població senzilla a la riba del mar de Galilea que esdevindrà el seu centre missional. Galilea era un punt clau en el sistema de camins i rutes comercials del Pròxim Orient, perquè permetia la comunicació entre els pobles del desert i els pobles del mar.  Quan Jesús va anar a Cafarnaüm va poder conèixer la via maris o camí del mar, una gran ruta comercial que partia des de l’Eufrates, travessava Síria, arribava a Damasc i descendia cap a Galilea per travessar el país en diagonal i després continuar cap Egipte. Amb tot, Galilea era una zona perifèrica, que tenia poca incidència política i social en el conjunt de la nació. Però Jesús és el que volia: un horitzó senzill a mesura humana.  El fet que no pogués instal·lar la seva residència a la capital, Jerusalem, i que s’hagués de refugiar en una comarca relativament pobra dóna sentit a la profecia d’Isaïes que hem escoltat a la primera lectura. Durant la joventut d’Isaïes –profeta i poeta- els assiris havien devastat la baixa Galilea, les comarques de Zabuló i de Neftalí (dues de les dotze tribus d’Israel). Però Isaïes no es va enfonsar, si no que va reaccionar amb esperança: el poble que ara està submergit en la “tenebra”, és a dir, l’opressió dels pagans, veurà en el futur com surt el sol d’una gran llum. Galilea per la seva història i per la seva situació fronterera tenia molta influència pagana. Els pagans eren els qui vivien al pagus, al camp. Mateu escriu a una església hebrea que vol portar la bona notícia de Jesús a tot el paganisme. I Mateu veu també en la circumstància que Jesús dediqués bona part del seu temps a evangelitzar Galilea un signe que la seva intenció era universal, era adreçar-se a tot el món. De fet el missatge de Jesús després de ressuscitar serà “que vagin a Galilea, que allí em veuran”.  En aquesta missió de Galilea, doncs, hi érem ja tots representats. També nosaltres vivim sovint submergits en la tenebra del desconcert: no acabem de veure clar tot plegat cap on porta, però hem de tenir esperança que, per difícils que siguin els temps que ens toqui viure, sortirà el sol d’una gran llum.

Abans, però, cal la conversió del cor. Jesús fa un anunci molt important que resumeix el seu missatge: “Convertiu-vos que el Regne del Cel és a prop”. En el context jueu com el de Mateu s’usa la paraula “cel” per no usar en va la paraula Déu, però el Regne del Cel és  el Regne de Déu i el Regne de Déu és una manera de dir Déu mateix. Déu és a prop, no és el Déu llunyà que us havien predicat, rectifiqueu, canvieu de xip -diríem avui- que Déu no és lluny, que és a prop. Ens ho creiem? Creiem que Déu és a prop de la nostra vida, que ha fet seus els nostres sofriments? Sembla que de vegades ja ens vagi bé tenir-lo lluny. Diuen que Déu no es nega, es substitueix (Gomà). Els qui no volen creure en Ell ben aviat el substituiran per un ídol. I els ídols algun dia es personalitzen. Jesús vingué a alliberar la persona humana proclamant que Déu és l’únic centre de la seva vida. Per això, perquè sovint tenim tots d’altres centres Jesús ens diu amb força l’imperatiu: “convertiu-vos!”.

Però Jesús no vol actuar sol en la seva missió universal i de seguida crida Pere i Andreu, Jaume i Joan. Ja el coneixien? Van veure en ell un profeta que parlava amb autoritat?   El fet és que aquells empresaris pescadors, homes madurs que ja tenien família i la vida resolta, quan Jesús va passar prop d’ells van abandonar immediatament naus i xarxa i se n’anaren amb Ell. L’evangelista usa dues vegades el terme “immediatament”. Avui Jesús continua passant a prop de la nostra vida (de vegades, ai!, tan feta i ens continua cridant a seguir-lo a partir d’allò que som. No hi fa res que siguem més o menys grans, més o menys savis, ell passa en cada ésser humà i en cada esdeveniment i ens crida. Estem atents a la seva veu? Per escoltar-la és imprescindible fer silenci interior. Sols així podrem recomençar.

Jesús fuster o  artesà de la construcció es va integrar bé en aquest món de pagesos i pescadors que no era el seu. Però aviat va parlar del sembrador i del podador... Sabem també  que ell menjava peix i parlava de peixos, de xarxes i de pesca en el seus dits i paràboles. La Paraula es  fa carn en un lloc i en un ambient concrets.

Recordo que quan em plantejava la vocació, un capellà amic em va dir: tu ara coneixes tal mossèn que és rector de poble. Tothom, per bé o per mal sap qui és... Potser el bisbe t’assignarà un barri on no coneixes, obriràs la porta de l’església i esperaràs que vingui algú, hauràs de partir de zero. De moment em vaig espantar, però amb els anys no he pogut més que agrair les hores difícils de recomençar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.